algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Efemèride alaiorenca de tot Menorca

El meu poble -supòs que sabeu que som alaiorenc- viu un any important. Viu un d'aquells anys que, només d'esmentar-lo, ens admira i ens dóna ales d'optimisme. Fins i tot, m'atreviria a dir que se'ns apareix fornit amb tota la dimensió de la història acumulada damunt les espatlles, multiplicat per l'efecte del temps incommensurable i la successió constant, permanent, inexhaurible gairebé, de les generacions que neixen i moren, una rere l'altra. És l'eterna cadena de la vida que de tan llarga ens sembla infinita.

Alaior compleix, enguany, 700 anys. Ja sé que és un mer formulisme historiogràfic, un convencionalisme social com n'hi ha tantíssims. És una fita que destinam al record públic per decisió de nosaltres mateixos. Els aniversaris predeterminats que ens obliguin col·lectivament o imperativament per damunt de la nostra voluntat, no existeixen. La humanitat només celebra les commemoracions que, ella, arbitràriament i simbòlica, estipula d'antuvi. En efecte, recordam els set segles -o cinc, deu o mil- perquè nosaltres hem convingut el criteri. Podríem haver-nos inventat els aniversaris més diversos i més inversemblants. Per exemple, els anys parells acabats en dos o en vuit; o els senars que fossin múltiples de cinc, i només múltiples de cinc. Podríem també haver formulat el criteri de celebrar -per què no?- l'assoliment del milió de llunes plenes, i, així, muntar-nos una rauxa popular el dia que el poble d'Alaior arribaria a la fita excepcional d'haver vist mil milers de llunes fent-li, dalt la bòveda celeste, el ple esplendent i una mica misteriós, amb aquest rostre de marbre que se li posa a la lluna plena. Però no, el convencionalisme acceptat a la nostra civilització és celebrar els centenaris (inclosos els quarts i els migs) d'allò que nosaltres mateixos, com a grup social que encarna la història, anam protagonitzant damunt les pàgines del temps. No acostumam a commemorar aniversaris de la terra o del medi, sinó, més tost, els aniversaris d'aquells esdeveniments que nosaltres, que ens consideram el centre de l'univers, portam a terme damunt la terra en primera persona. I, és clar, set segles, mirats com a efemèride, no poden passar debades. Jo, que som més aviat conservador dels trets que ens fan menorquins i que ens projecten al futur amb l'esperança de no deixar de ser-ho, m'hi he sumat de bon cor. Per açò he dat tot el que sé -que és notòriament escàs i rònec- per obrir, aquesta setmana, una gran exposició commemorativa dels set segles del meu poble. La data clau va ser la del dia 29 d'abril. Llavors es va escaure, dia per dia, l'aniversari de l'ordre reial de Jaume II de Mallorca, signada a Argilers, per la qual manava que es taxés i comprés l'alqueria d'Ihalor per fundar-hi una pobla. No em passa per alt, però, que una dada com aquesta no invalida una antiguitat encara major i molt més reculada en el temps del poblament de les contrades que avui coneixem com a ciutat i terme d'Alaior. I açò no obstant, en res no fa empal·lidir la transcendència extraordinària de la fita de 1304. És ben cert: la noció actual que tenim d'Alaior, vista en el doble sentit poblacional i urbanístic, sorgí d'ençà d'aleshores. Exactament, gràcies a la disposició reial de Jaume II, el «rex faber», o també anomenat pels historiadors el «pater patriæ». I, és clar, per mi, el fet obliga a servar una consideració especialíssima envers Jaume II de Mallorca, si fa no fa similar al reconeixement que els fills li deuen als pares.

El cas és, però, que la força històrica d'aquest rei medieval fou tan gran, amb tanta influència, que probablement hauria de revestir transcendència insular. Tots els menorquins, més aviat, hauríem de festejar Jaume II, a redossa de l'efemèride alaiorenca. Ho dic perquè Jaume II pactà amb l'autoritat eclesiàstica el «Pariatge», açò és, el document d'ordenació parroquial de l'illa, la planta de la qual encara ara subsisteix essencialment. També reestructurà les cavalleries i, amb elles, el mapa defensiu. Concedí la Carta de Franqueses, entesa com a privilegi de conducta jurídica, incloent-hi els drets i les potestats de govern dels menorquins dins el Regne de Mallorques. I, encara, en quart lloc, reformà l'estructura de la propietat. Si, tot plegat, no suposa una veritable «creació» del que Menorca ha estat, i és, històricament parlant (amb tota la personalitat territorial i jurídica al darrere), ben poc se n'hi falta. Almanco, a mi m'ho sembla, i per açò defens que l'efemèride dels alaiorencs, aquest any de 2004, és també l'efemèride de Menorca entera.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris