muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Incomprensible

Almanco per a mi avui i ara, és totalment inconcebible, no està a l'abast de la meva comprensió el que acab de saber: el ministre de justícia iraquià (llegiu: la tereseta que els gringos hi han empeltat), anomenat Malek Dohane Al-Hassan, o similar, ha restaurada la pena de mort a l'Iraq. I bé, fins aquí sí que hi arrib. S'han de llevar d'enmig en Sadam Hussein i el seu estat major, els del joc de cartes, i de qualque manera volen disfressar els assassinats a perpetrar, amb l'orquestració del sainet d'una aproximació esperpèntica de la legalitat. Al meu cervell li resulta abastable aquesta hipòtesi. I haurem de veure un ex-TOT de quasi setanta anys humiliat, despentinat, esburbada barba bruta i grisenca, boca badada, boca closa, encadenat, fins i tot més bufat que un ble al no caber-li dins el boll de cap manera que s'atreveixin a jutjar-lo, a ell, l'amo de la vida i la mort dels ciutadans del seu país, i alguns de veïnat, durant més de vint i cinc anys. El poder absolut a la llarga sempre genera sentiment, sensació d'impunitat, de levitar per damunt del bé i del mal. Tot això de l'escenificació una mica esburbada de la pantomima del judici previ a l'escamot d'afusellament, ho puc arribar a entendre. Aprovar no: he dit entendre. No acceptaré mai la pena de mort per a ningú, per grossa que l'hagi feta. Executant un assassí tota la societat queda encomanada de la seva mateixa condició, és el meu convenciment. La privacitat de la vida humana és sagrada, irrenunciable. Sempre. Com també és perfectament intel·ligible per a mi, que les declaracions filmades del personatge al mateix judici, siguin prèviament censurades, filtrades, passades per sedàs espès pels nord-americans que en veritat comanden, amb traspàs de poders o sense: moltes coses deuen tenir per amagar quan ho fan així. Qui va net, va ben cara alta. Almanco a Mallorca. A Washington es veu que no. Tot això ho entenc. El mateix dia que el varen capturar, quan li miraven les dents com als cavalls i les imatges comparegueren per la CNN, tot d'una vaig dir: aqueix home és un mort que alena. Des d'aleshores sols manca que els ianquis cometin la seva mort. O pitjor: que manin la feinota als mateixos iraquians, per no embrutar-se ells les mans. Sense saber recordar que és ben igual: a la merda res no pot embrutar-la. El que em capgira el magatzem de tots els neguits, els interrogants sense resposta per moltes voltes que li hagi donat, és aquesta pregunta de pa sense companatge: per què el general Tommy Franks (que ja són ganes, a tot un general emprar un diminutiu per anomenar-lo) el mes d'abril del 2003, just acabada la conquesta de Bagdad («Bajdaj», com diu en Bono), ocupat Iraq sencer per les «forces del bé», va, i el primer que fa després d'enderrocar tots els monuments del líder vençut i penjar la bandera de les barres i estrelles a tots els minarets més elevats de la contrada, és revocar-hi la pena de mort, quan a ca seva maten fins i tot els subnormals. Sobretot si són negres. És que no hi ha manera: ni hi entr. I el fet em posa un mal cos de no dir. Res que no pugui apaivagar una bona tassa de til·la o de flor de taronger, per altra banda.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris