muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
14°

Seguint el fil de Brando

Quan donaren garrot a Salvador Puig Antic, jo era a Perpinyà a veure pel·lícules prohibides a Espanya. Per ventura va ser quan hi vaig veure L'últim tango a París. És per això que estic segur que mataren Puig Antich un cap de setmana. A Salvador no li serviria de conhort, però anar al cine a Perpinyà era també una manera de no claudicar totalment davant el franquisme i, per tant, de fer costat a les seves víctimes. I dic també perquè, a més d'anar a veure una pel·lícula inconformista, com totes les de Bertolucci, en aquest cas concret no eren gens negligibles els pits de Maria Schneider, que aleshores no li arribaven, ni de molt, als genolls, com pronosticava Brando que aviat li passaria. Només he vist dues pel·lícules que en el seu moment (la meva adolescència mental) em semblaren revolucionàries en el sentit d'incitar a l'acció: Queimada, de Pontecorvo amb Brando de protagonista, i Paths of glory (Senderos de gloria) de Kubric, també vista a Perpinyà (i prohibida a Espanya fins l'any 1976).

Queimada és una excel·lent concreció de l'anàlisi del colonialisme que es feia en els llunyans anys setanta i que encara s'aguanta una mica; passa, però, que molts també hem descobert la impostura intel·lectual de l'antiimperialisme de breviari i no ens engrescam tan fàcilment com abans amb causes que no són tan senzilles com ens les mostren (i les solucions que alguns hi recepten no són tan benèfiques com pensàvem). Aleshores podem desar Queimada al costat de El cuirassat Potenkim, és a dir, entre les relíquies de la mitologia i el martirologi de la progressia de la nostra joventut, quan encara no havien caigut del santoral dels amics comunistes personatges com Stalin, Ceaucescu, Mao, Hocha, Castro o el Che. Brando, amb Queimada, va passar comptes amb el món, igual que quan va enviar una índia a rebutjar el seu segon Oscar. Per sort, ser bona persona és, de vegades, senzill i esquemàtic. Bertolucci, el director de The last tango in Paris, també va passar comptes amb el món a Novecento, que com a pel·lícula ho és tot menys senzilla i esquemàtica. El cant de la Internacional posa la pell de gallina i, per tant, aquesta pel·lícula, més que una tesi política, és una apel·lació sentimental i molt artística a la defensa de la classe obrera. Respecte a Paths of glory, no he estat capaç de tornar-la a veure perquè és excessivament depriment, i l'exigència ètica de liquidar tirans i sàtrapes o de parar els peus als pobles que tenen el vici de voler comandar al veïnat fa que alguns haguem moderat l'antimilitarisme (o, més precisament, l'antibel·licisme). Senderos de gloria té, casualment, un argument molt semblat al de Haceldama, una novel·leta injustament oblidada de Blai Bonet. Contra l'estupidesa d'algunes guerres i contra els seus desastres hi ha una bona col·lecció de pel·lícules intel·lectualment honestes que poden modelar les nostres conviccions, cosa que a la llarga sol ser més eficaç que esperonar els nostres sentiments. Estic segur que, per exemple, La carga de la brigada ligera, Galípoli o Johnny cogió su fusi agradaren a Marlon Brando perquè eren just el contrari d'allò que ell va aconseguir a El rostro impenetrable o a El Padrino. Són pel·lícules de tesi on la interpretació del protagonista havia de ser, simplement, suficient.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris