algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Molts són els cridats, pocs els elegits (al Rasputin)

Ja tenim el sarau armat. La tempesta de l'estiu, que alguns voldrien que fos calabruixada i d'altres, tot mirant al cel (que és com mirar enlloc...) diuen que només han estat dues gototes de calor. Això sí, ha plogut una mica de terra roja -mai més ben dit!- i com a l'estiu, que plou a redols, tota ha caiguda, emmetzinant-lo, damunt el director gerent de l'Ibatur. A la resta de la comitiva, ni els ha resquillat! Miracle? No. Cap de turc? Tampoc. Senzillament, paradoxes estiuenques de la meteorologia.

De totes maneres, els sociòlegs tendran feina a escarada per intentar esbrinar aquest estrany trosset de cromosoma illenc -no sé si és un endemisme- que fa que, episodis com aquest, lluny de restar credibilitat no fan altra cosa que fer acréixer la fama i honor de la dreta, de la dreta que toca pèl i poder. Ja sé que he mal plantejat el tema d'anàlisi per als sociòlegs ja que en comptes de formular-lo asèpticament, he oferit una hipòtesi de treball que serà la que jo desenvoluparé amb la meva fictícia opinió. Al cap i a la fi, només es tracta, en el meu cas, de fer un joc literari, tan enginyós com sigui possible i que pugui servir per divertir el lector.

Ja sé que hi ha molta gent que creu que és un tòpic això que la nostra societat és de dretes i que per ventura hauríem de fer esforços per eradicar-lo. De totes maneres, si ens atenem als resultats de les urnes el tòpic tal vegada esdevé trista realitat. És una mena de militància religiosa, de fe, votar la dreta. La dreta ofereix un cel que l'esquerra és incapaç d'oferir. Un cel ple de valquíries i rasputins, cosa que fa renovar, cada quatre anys, la fe dels electors. Encara que siguin molts els cridats i pocs els elegits, com diu la Bíblia, i no tots puguin gaudir d'una nit al Rasputin, d'unes requalificacions de terrenys o d'un dinarot al més prestigiós restaurant illenc. Per ventura hi val allò, també tan bíblic, de l'esperit és fort però la carn és feble. I tots ho som, una mica febles. O com a mínim la immensa majoria, aquesta, com deia en Gabriel Cañellas, que no va a les manifestacions, ni signa manifestos -tot i que també entre aquests se n'aprecia alguna, de feblesa. Si no tots poden aspirar a la glòria de contemplar les vestals rasputinianes, qui més qui menys té una caseta que, tot aprofitant que s'hi ha de canviar la teulada i ja que hi som, és susceptible de ser ampliada o duplicada sense que cap zelador no et faci cap pregunta compromesa; o qui més qui menys té un fill o un nét, un nebot o una fillola que ha de ser escolaritzada i éss convenient per al bon nom de la família i per a la dreturera formació a la qual aspira, que sigui admesa a un dels col·legis que tots tenim dins la ment. I que si enguany no hi ha cabut no convé desesperar-se gaire ni armar un guirigall perquè n'hi han ficat deu o dotze més del compte, ja que ningú no ens diu que l'any que ve no ens pugui tocar a nosaltres... I així, el lector, amb la seva imaginació i el coneixement particular del seu redol, podrà ampliar els exemples fins a l'infinit.

Perquè la gent ho sap, que són pocs els qui poden ocupar els setials de la glòria i contemplar de ben a prop l'hàlit lasciu de les vestals, són pocs els qui poden gaudir (encara que siguin un tros d'espardenya- al meu municipi, n'hi ha alguns exemples-) d'una dedicació exclusiva o d'una adjudicació no del tot transparent. Però aquesta religió ofereix, a canvi d'aquesta fe cega, molts de premis secundaris. És com la grossa de Nadal, que ja sabem que són pocs els que degollen l'ampolla i es dutxen amb xampany, però hi ha en canvi molta menudalla, molta «pedrea», i són molts els que se senten ben recompensats si arriben al duro per pesseta o, fins i tot, si rescabalen els mateixos diners. I entre la fe cega que algun dia et pugui tocar un premi gros i que moltes vegades et toca el menudall i si no t'ha tocat enguany ho farà l'any que ve, la gent va renovant-los la confiança, sense importar-los qui realment toca pèl i si sempre són els mateixos. Només els interessa el seu redolet. L'esquerra no sap prometre aquest cel o la gent no el sap veure, o no sap veure que hi ha altres cels possibles més enllà de dos dits de davant el nas. Té raó en Joan Huguet quan, tot fent balanç de l'any de govern Matas, titula un article «del farem farem al tot d'una». Viatge a Rússia, dues nits, i passada pel Rasputin. Voleu més eficiència, més celeritat. Llàstima que no tenguessin a mà na Mapau, l'experta en rus... tal vegada no hauria plogut terra roja...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris