algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

L'art d'anar-se'n

El malaurat, i ja enyorat, Àngel Fernández-Santos, tenia un article genial, entre molts d'altres, sobre Gary Cooper, amb el títol «L'art de caminar». L'actor d'Arkansas, hi deia, tenia una destresa única per caminar, més visible en els westerns, que contaminava bondadosament i efectiva tots els seus gestos, fascinant l'espectador, que li disculpava els freqüents buits de la interpretació. Un salt mental considerable permet examinar aquestes darreres declaracions -fetes des del púlpit doctrinari de la FAES, que Carlos Castilla del Pino llegeix com «fascista school»- de l'expremier Aznar, on ha condensat el més nuclear del seu arsenal ideològic: no a la política socialista, no a acceptar que la derrota del PP fos conseqüència de les àmplies sospites de manipulació informativa sobre l'11-M, no a la reforma dels Estatuts que s'ha engegat des de Barcelona, no a la reforma de la constitució, no a la constitució europea,... Res a veure amb el consell que les propostes negatives han de ser sempre una mínima porció de qualsevol menú electoral. La notícia posterior no ha estat tant en les crítiques a aquest decrèpit, i conegut, oposicionisme, sorgides a l'igual del seu partit i dels altres, sinó una mena d'anunci de retorn, de perpetu retorn, fins i tot, que acaba de començar. Aznar no és el passat, ha dit ell mateix, en alta i clara veu, entre els festeigs dels més fidels, ans el present i, si m'hi poso, i si no hi aneu amb compte, el futur. Tenim un problema, ha pensat immediatament un cúmul de gent: els membres i dirigents del seu partit -que tremolen un futur on l'oposició vingui de dins-, els socialistes -que com a govern deuen pensar que ja en tenen prou-, la resta del personal -que voldria mirar cap al futur-, i això que se'n diu els teòrics de la política, els politòlegs, que hauran de conjuminar una col·locació per una persona que es resisteix a ser col·locada, un entreteniment, potser, un ofici que malgrat no assoleixi una raonable productivitat sí que pugui obeir el vell i imprescindible manament que demana no destorbar. També podria esdevenir-se que l'expresident espanyol volgués mantenir-se en la política activa, per decisió o per nul·litat per viure-hi fora, per sempre: si hem vist que el seu mentor gallec o ha fet, ignorant àdhuc el petit pas que significa passar d'una dictadura a una democràcia, què no estarem destinats a veure? La distorsió que sempre ens regala el temps, i a la fi la desmemòria, perquè no cal mentir tant si n'hi ha prou oblidant, ens posa davant dels ulls que les lliçons sobre com ha de comportar-se un expresident d'un govern democràtic les faci precisament l'insigne Manuel Fraga, que, per si faltava res, ha tingut la barra de posar-s'hi com a exemple, tot recordant l'actitud que va tenir quan el 1990 va transferir a Aznar els poders del primer, i únic, partit de la dreta estatal. No és que la realitat superi a la ficció, hem de concloure: és que s'hi refocil·la, fent reals imatges que ningú no havia estat capaç de fantasiar, d'indigestes com es prometien.

No té molt de sentit aturar-se a esbrinar si el cas d'Aznar és molt o poc diferent dels altres il·lustres ex que comencem a aplegar i, pel que es veu, en algunes ocasions, a patir. Els González, Suárez, i una tirallonga de ministres, no diguem els Calvo Sotelo i els pocs i desconeguts, injustament, que han millorat llur feina política amb una posteritat presentable i, fins i tot, discreta. Tampoc no té molt de sentit aturar-se a esbrinar si el fonament últim d'aquest regrés d'Aznar -regrés abans d'anar-se'n- és nodrir en els adeptes -que el propi dipòsit ja no pot estar més curull- el combustible de l'espanyolisme, el conservadorisme, el bel·licisme, el nacionalisme, l'immobilisme, el casticisme o el personalisme. Ni tan sols l'equiparació de sexes en la successió a la corona -el nyap més evident i impresentable que s'amaga en la constitució- requereix cap canvi, segons l'ex, o sigui que força veneració del passat, per injust i millorable que sigui, sí que n'hi ha. Quan hom guanya, tot es disculpa: això ho sap Aznar i qualsevol. Però, i si hom no guanya, com es el cas? Aleshores l'adéu afegeix la tragèdia dels qui creuen que sense el seu quefer l'únic camí mena al desastre, a la pèrdua de les essències, a la descomposició de tot allò que tant esforç suposà construir.

Sigui com sigui, aquest no-adéu d'Aznar i la previsible resposta del seu successor són els senyals involuntaris que comença el veritable adéu, que encara no s'ha produït, però que és tan inevitable com la superació de les intimidacions aznareses. Arzalluz ha dit que és una qüestió de caràcter, de la tosquedat que tots hem conegut, d'absència d'aquell art d'anar-se'n que hom donava per fet. Com l'acudit, aquell de l'escorpí, que, almenys a mi, mai no m'ha fet cap gràcia.

Josep M. Llauradó, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris