muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

El blanc i negre de Werner Bischof

Cal reconèixer que els centres culturals de Ciutat continuen donant una especial atenció, merescuda sens dubte, a la fotografia. Ara el Casal Solleric, de l'Ajuntament de Palma, ens ofereix una interessant exposició -que es podrà visitar fins el 5 de setembre-, del fotògraf suís Werner Bischof (1916-1954), de vida professional tan curta; fins al punt que meravella realment la qualitat i la diversitat de l'obra que va saber realitzar en els darrers nou anys de la seva vida, des del moment que, en 1945, decideix abandonar la seva torre d'ivori de la Confederació Helvètica, la qual havia aconseguit mantenir la seva neutralitat, rodejada dels horrors de la guerra de per tots costats, i tot posar-se a córrer món amb una bicicleta i dues càmeres.

Havia començat estudiant fotografia a l'Escola d'Arts i Oficis de Zürich amb Hans Finsler, realitzant natures mortes i estudis d'il·liminació, sota la influència especialment de Man Ray, Moholy-Nagy, Renger Patzsch i la Neue Sachlichkeit. A aquesta època pertanyen algunes de les obres exposades més antigues: una macrofotografia d'uns brots d'Heura de Virginia (1935), A l'estudi (1941) que ens mostra dos caragols petits en activitat entre tres closques buides més grosses i Fotografia de moda (1941), un efecte de llum de gran contrast sobre un cap femení de perfil, així com un grup de tres Nins sordmuts (1944), amb una mena de panderos contra la galta esquerra i les mans dretes alçades.

Però tot just acabada la segona guerra mundial Werner Bischof decideix abandonar el refugi suís i els jocs formalistes i d'il·luminació i, successivament, s'enfronta amb les conseqüències bèl·liques a Alemanya, a França, a Itàlia i a la resta d'Europa; amb el seu passaport suís no té impediments per recórrer també els països de l'òrbita soviètica. D'aquesta època, mereixen la pena destacar-se una curiosa fotografia d'una estàtua miraculosament intacta d'un personatge cortesà, amb cabellera o més aviat perruca de rulls, presa cap amunt, des d'un primer terme d'una carcassa cremada d'un petit vehicle militar, titulada Berlin (1946); Cercant feina (1945), presa a una dependència ferroviària de Rouen; o la d'un esgarrifador santcrist, que té tota la part inferior del cos, a partir de la cintura, plena de fotografies enganxades de qualque manera, les quals cal entendre que funcionen com a exvots, en reconeixement per curacions o gràcies extraordinàries rebudes, i que es titula Castel di Sangro (1946).

Hi està també ben representat el que seria -sempre en blanc i negre, per descomptat- el seu reportatge més famós, Famine in India (1951), que va realitzar per a la revista Life, quan ja havia passat a treballar a la cooperativa Magnum, juntament amb Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, etc. Amb un mateix títol, Bihar (1951), hi figuren mitja dotzena de fotos que ens mostren fins a quin punt la fam pot arribar a afectar les fesomies i les musculatures de les persones d'edat. De la mateixa època, amb un fort contrast, cal veure també La ballarina Anjali Hora (1951), una foto en la qual els plecs de l'ampla vestimenta de la protagonista i la seva llarga cabellera provoquen un efecte d'una estranya serenitat.

Però segurament l'època artísticament més feliç de Bischof és la seva estada al Japó, a continuació de la seva visita a l'Índia. Hi ha un grup de treballs, eminentment poètics, realitzats a Kioto: Sacerdot dormint, Pavelló de plata, jardí zen i Assecat de la seda, especialment aquest darrer, en el qual el vent fa onejar en diagonal una sèrie de llargues peces. Sacerdots xinto (1951), realitzada a Tòquio, és una imatge d'una composició formal extraordinària. I molt curiosa resulta la instantània frontaL'emperador Hirohito i la seva dona, que els mostra drets a la finestra central del seu vagó de tren, davant les autoritats que los fan reverència des de l'andana de l'estació, a la seva arribada a Hiroshima.

De poc abans de morir en accident de cotxe al Perú, volent davallar a la selva amazònica, es pot veuree el retrat d'una Nina pastora (1954) i un estudi de volums i ombres AMachu Pichu (1954).

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris