Resulta, mira, que el model turístic mai no ha estat model per a ningú -mirau les connotacions, cap ni una de positiva, del mot «balearització»-. La primera indústria -podeu treure això de «primera», quedau-vos simplement amb LA indústria- del país ha generat beneficis en forma d'externalitats, i externalitats en forma de beneficis, gràcies a l'explotació -treis qualsevol connotació negativa al terme, i si no consultau el diccionari: «explotar: treure profit del producte (d'alguna cosa)»- d'unes instal·lacions hoteleres que explotaven a l'hora una matèria primera espontània i aparentment inesgotable, encara que estacional. Un sol pel qual sospira el nord. Aquesta illa era el sud del nord i l'orient de l'europa occidental, extrema i tova, civilitzadament anacrònica. La metàstasi d'occident arriba, però, en forma de metropolinització salvatge, en tots els sentits. I ja fa massa vegades que sentim, per exemple, sentències fruit de l'experiència i la intuïció que Baudrillard desenvoluparia de manera brillant i esdevindrien tesis, però com que no arribam ni a la lluentor ni a la pedanteria del pensador francès es queden en focs d'encenalls, provocacions o simplement boutades: Eivissa no existeix. Mallorca és l'Atlàntida. Menorca resisteix, tot i que no sabem ben bé si ho fa simplement perquè és més roquera, rústega i vella. I per tant, la malaltia avança més lentament, però inexorable. Érem en el model que no ha estat mai model de res: si explotes l'espontaneïtat i se t'acaba, només ens queda crear naturalitat de cartró-pedra, façana de tramoia. I al darrere, només cordes. I operaris -tu, jo, l'empresari i el sindicats- fent pujar i davallar els escenaris, ara s'obre el teló, ara s'abaixa; ara sona el timbre, cinc minuts. «Avui no omplim, diga-li a en Michael que mostri el cartell de l'obra per devers Londres, però per l'amor de déu, no li demanam que surti amb calçons amb bufes, però que no es posi bermudes!!!!«». I la qüestió és que totes les postures que es confronten, que no s'enfronten, neixen de la mateixa situació -de la mateixa explotació, sense connotacions negatives- i, per tant, són en la mateixa illa; en el mateix barco, vull dir. El canvi de model només és possible pensant en un model; el model que s'esgota era espontani i, per tant, no pensat. Improvisat. Ningú no l'ha dissenyat; sabem com funciona com sabem perquè es produeixen els cracks borsaris quan ja han passat, o perquè no funcionava una parella -no, si és que es veia venir- quan la parella ja s'ha trencat. La mise en scéne del diàleg és la tramoia descrita unes línies més amunt. I ara qualcú, penjat d'una biga, mourà un focus i l'altre aixecarà un soleiet ben maco -ni la meitat de bonic, però que el que llueix aquí fora-. El «problema» és que l'obra es representa per un sol senyor que es diu «mercat», i que el senyor «mercat» té un sol criteri: mirar el sud, cercar més per menys. Deslocalitzar, paraula de moda. Per crear un «model» -«allò que ha de servir d'objecte d'imitació»- de veres, potser hauríem de començar a assumir que fins ara no n'hi ha hagut cap.