nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:
11°

Missatges a la societat

Finalment no s'han complit les previsions i el decret que regula l'organització dels centres escolars pel proper curs no ha significat cap passa enrera respecte a la normalització lingüística dins el món de l'ensenyament. Les amenaces del conseller Fiol han quedat només en això, en amenaces sense concreció: el català segueix sent la llengua vehicular de l'escola, la lectoescriptura segueix en l'idioma propi de les Illes Balears i no es produeix separació de l'alumnat per motius de llengua. L'únic canvi formal és la referència específica que hom fa a les modalitats, un fet que a la pràctica tampoc no tendrà cap tipus de transcendència perquè només representa fer explícit quelcom que ja es feia a la realitat.

El conseller Fiol va aterrar dins Educació essent un advocat especialista en criminologia i havent passat per diversos càrrecs de responsabilitat política, però amb un desconeixement total del sector que havia de dirigir. A això atribuesc la majoria de les declaracions que féu els primers mesos de la seva presa de posició. Volia quedar bé amb el seu amo, en Jaume Matas, però sense saber cert quin terreny trepitjava. El resultat fou la crispació i l'enfrontament amb els ensenyants, la junta avaluadora de català, els sindicats, l'Obra Cultural Balear, les associacions de pares, les associacions d'alumnes... Però el senyor Fiol no és beneit i, a poc a poc, s'ha adonat que no podrà fer res sense la complicitat de la comunitat educactiva i aquest decret representa la primera rectificació. I esperem que no sigui la darrera.

De tota manera, cal dir que, malgrat ara vegem que la polèmica ha estat estèril quant a resultats legals, a la pràctica ha fet mal. L'actitud del departament de Fiol ha transmès a la societat la sensació que el català és superflu, que no és necessari i, cosa que és més trist, que el propi Govern de les Illes Balears no té la intenció de defensar-lo ni potenciar-lo. I això fa que els catalanoparlants ens sentiguem més indefensos a l'hora de reclamar els nostres drets lingüístics i que els nouvinguts no sentin la necessitat d'aprendre'l, ja que se'ls ha dit que gairebé qualsevol cosa la poden fer en castellà, mentre s'adonen que moltes no les poden fer en català.

En termes de política lingüística les formes són quasi tan importants com les lleis, i aquí és on el Govern fracassa estrepitosament, de vegades, fins i tot, incomplint la legalitat vigent. Un exemple en seria el famós decret 100, que obliga tots els càrrecs polítics de l'administració autonòmica a fer les seves intervencions públiques en català, i que se boten a la torera més de la meitat dels consellers i directors generals, començant per José María Rodríguez i seguint amb Mabel Cabrer i el mateix Jaume Matas. I quan utilitzen el català no s'hi miren gens. La fonètica de Jaume Matas és penosa: les eles les pronuncia a la castellana, l'accent i la cadència no són els propis de la seva aparentment estimada modalitat mallorquina, les expressions com «tenir que...» són omnipresents...

La rectificació que la societat demanava ha començat tímidament, però no és suficient ni de bon tros. També s'han de rectificar les actituds i els missatges que s'envien a la societat. I no basta a deixar la legislació com estava abans, que era del tot insuficient per a la recuperació de la nostra llengua, cal envestir decididament una reforma legal que impusi el bilingüisme real a la justícia, al món del lleure, al món de l'esport... Un decret semblant al que regeix a l'ensenyament que exigeix un mínim del cinquanta per cent de presència del català en podria ser la solució.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris