muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

ZP i Aznar: l'eficaç policia urbana

La predilecció que els darrers presidents del Govern espanyol han demostrat per passar les vacances d'estiu a Menorca ens està resultant d'uns efectes molt plausibles. Encara més: d'un indubtable interès públic de primeríssima magnitud. Caldrà que així, exactament, ho convinguem, si volem explicar-nos el fenomen, d'altra banda un pèl afalagador per a una certa autoestima domèstica. Potser mai no els ho agrairem prou. Ara bé: enfora del que hom podria creure, no ho dic ara, ans al contrari, pensant en consideracions sobre cap entelèquia en termes de beneficis en promoció turística. Ben enfora de l'opinió políticament correcta -i, per açò mateix, filla d'una pobra personalitat subalterna-, aquest afer no revesteix, per mi, gens d'importància turística. En tot cas, no em sembla interessant, com s'ha opinat prolixament, pensant-ho en cap eventual idealització de la nostra oferta davant els competidors. O perquè pugui oferir-nos una mena de publicitat eficacíssima i gratuïta envers l'illa com a destinació turística, etcètera, etcètera. No, res d'açò. Per mi, la importància real -la importància transcendent i determinant- ens ve per un altre cantó molt distint. Ens produeix una positiva conseqüència en el camp del que, en llenguatge municipal antic, se'n deia policia urbana. En altres paraules: la inspecció d'obres, la nostra literal Casa de la Troya.

No deixa de ser un indici torbador, i alhora indicatiu, que tant José María Aznar abans, com ara José Luis Rodríguez Zapatero, en les seves primeres seleccions de residència, s'hagin trobat l'os duríssim de les irregularitats urbanístiques. Crec que, el fet, revela que estem davant d'un problema d'enormes dimensions, i que, en el medi rural, les irregularitats es donen en dos de cada tres casos.

Primer va ser la finca de Morella, en el terme de Maó, en què una investigació periodística alertà de la situació il·legal de la piscina en què Aznar féu el seu clapoteig d'agost. Ara, en els preparatius de l'estiueig de Zapatero, ha succeït que a la finca en què primer s'hi havien posat els ulls -Sa Torre de Sant Nicolau, a prop de Sant Climent- també s'hi han descobert il·legalitats urbanístiques en algunes parts del vell habitatge camperol, avui propietat d'una senyora italiana dedicada a la moda. Sospit, modestament, que tot, o gairebé tot, el que es reforma o es rehabilita del decrèpit patrimoni immobiliari rural de Menorca es fa en condicions irregulars, mig d'amagatotis, o declarant restauracions d'ús agrícola -per exemple, un bouer o una pallissa- quan en realitat s'escometen tota casta de fantasies paradisíaques estivals dels nous propietaris, generalment gent de comptes bancaris voluminosos, amb la dèria de l'estrès i dedicats, és clar, a modernes activitats econòmiques urbanes. Uns al·legaran, a tot açò, que gràcies a aquests somnis bucòlics dels milionaris de gran ciutat, la nostra arquitectura pagesa, tan abandonada i atrotinada com està, ha reviscolat un bon punt de la ruïna espantosa en què jeu oblidada. No podré, davant una semblant contundència argumental, fer altrament que assentir. Però, cívicament parlant, replicaré també que, si més no, es guardin les maneres -vull dir que siguin honestos i que declarin tot el que realment aspiren a reconstruir, i amb quines modificacions d'usos. I açò no obstant, som coneixedor de la lluita sorda, a vegades maquiavèl·ica i, en tot cas agitada i tensa, que hi ha als meus rocs entre dues postures radicals. D'una banda, la d'aquells jacobins de la terra a la manera de Robespierre que voldrien, no ja que la terra fos per a qui la treballa, sinó, més tost, que no se li reconegués cap altra funció que l'agricolaramadera d'antany, i ni una més! O bé aquella altra postura de campi qui campi, igualment inspirada en l'estil de Robespierre, que, dit tot passant, va ser aquell ideòleg de la primera llibertat democràtica francesa que acabà guillotinant els caps de qui no pensaven com ell, al·legant que calia fer-ho així per a la defensa dels ideals de la revolució de 1789. Aquest segon jacobinisme branda títols de propietat absoluta, quan no de centenària estirp, i pretén d'instaurar una espècie de «llei volitiva» amb les seves possessions, és a dir, allò d'esbombar que «faré el que voldré perquè és meu».

Del xoc entre totes dues postures, ha nascut la picaresca que ens ha emplenat el medi rural d'obres il·legals que defrauden l'imperi de la llei -i, cosa és més punyent: les arques de la comunitat. Si fos alcalde tindria la solució: convidar gratis, ni que fos un cap de setmana per hom, la nostra llarga llista de presidents del sistema jurídic constitucional espanyol. Si més no, cada any detectaríem 52 cases rurals en estat d'irregularitat urbanística assegurada. No trobaríeu cap policia urbana més resolutiva i eficaç.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris