algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
17°

La depredació social

Els propietaris d'hotels volen que els governs balear i del Consell els canviïn les lleis urbanístiques perquè puguin convertir els hotels en pisos. El president de la Federació Hotelera de Mallorca, Pere Cañellas, ho ha explicat així de simple: «sobren hotels i falten pisos». I els treballadors que perdrien la feina en els hotels tancats? Cap problema, diu ell: a cobrar de l'atur, que els ho pagaria el govern central, i tothom content. Estam davant de la tercera fase que ha protagonitzat una classe empresarial que fa molts anys que no és emprenedora, sinó depredadora i que se caracteritza per un egoisme sense límit.

La història del turisme de masses a Mallorca s'inicia durant la dècada dels cinquanta. Aleshores l'organitzador de viatges francès Club Mediterranée enviava cada any més i més turistes a la badia d'Alcúdia. Els petits hotels no eren suficients. Molts espavilats començaren a llogar les seves cases particulars. Cada any s'hi veien més cases engrandides, amb espais adossats de qualsevol manera. La llegenda negra diu que va ser en aquell moment en què les obscures fortunes de la guerra civil se posaren en valor, invertint en l'incipient negoci, fent hotels per acollir turistes. No vol dir que en part no fos així, però també, i potser principalment, el desenvolupament hoteler va venir motivat per una altra raó. El Banc Hipotecari, és a dir el govern nacional, donava generosos crèdits per construir hotels, fins i tot amb certes trampes consentides. Va ser el ministre d'Informació i Turisme durant els seixanta, Manuel Fraga, el que apostà a fons pel turisme balear. En uns moments en què la rància distinció econòmica, social i bancària autòctona encara no creia en el turisme com a negoci. Aviat canvià de parer, en veure com al llarg de la dècada els hotelers es feien d'or. Com en el passat feren els mercaders i la decrèpita aristocràcia, novament se mesclaren uns i altres (en aquest cas socialment i no només, com abans, per via venèria) creant una nova elit econòmica empresarial: la tradicional amb la suma d'hotelers i constructors. El creixement pareixia no tenir fi. Fraga inaugurava hotels i s'homenatjava el turista un milió. Foren els feliços anys del franquisme balear. Fins que la crisi de 1974 tot ho espatllà. Aleshores la classe dirigent, que ja no tenia en cap cas res d'emprenedora i que s'havia acostumat a fer-se d'or sota el paraigua governamental, es trobà orfe de papà Estat, perquè el país vivia moments polítics convulsos. Al cap de 8 anys, emperò, tornà l'estat natural de les coses. El poder econòmic casà, encara que els contraents no volien, a AP (PP) i UM en el primer govern autonòmic perquè donassin conhort als pobres milionaris. Solució: més construcció. Els paisatges idíl·lics ja s'havien depredat amb el balearisme. Ara se començava a mossegar el territori en general. Aviat s'esgotà aquesta via d'increment de benefici de la minoria. Mamà Autonomia s'inventà aleshores el turisme residencial (1991), amb la intenció d'atreure uns visitants de més poder adquisitiu, se deia. Conseqüència: més construcció i venda massiva del territori que en bona part se veia sotmès a un sobtat canvi d'ús amb un increment brutal de preu. El territori era or. El gran negoci el feien els que l'havien comprat a preu barat i el venien molt car. Mentrestant, en quinze anys el turisme havia canviat radicalment. Aquells emprenedors empresaris dels anys cinquanta i seixanta se conformaven en rebre passivament més i més turistes amb manco i manco doblers. En la quantitat, no en la qualitat, hi havia el seu negoci. La mà d'obra barata i amb pèssimes condicions laborals, amb absència sindicals vergonyosa, complementaven les caixes enregistradores. Fins que, ara, la competència del turisme més barat que s'ha alçat a d'altres llocs ha coincidit amb l'exhauriment del negoci de la venda territorial, perquè els preus estan impossibles. Aleshores els nostres hotelers ploren a mamà autonomia per poder convertir en pisos els hotels que més doblers els donaran si els treuen al mercat immobiliari. Treballadors al carrer, problemes socials, pitjors condicions pels ocupats, més turisme d'espardenya, ruïna de la oferta complementària... què té més: primer depredaren el paisatge, llavors el territori, ara l'únic que queda és la depredació social. En això estan.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris