nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

Jardins d'altri, a la fresca

La recol·lecta de temàtiques, frases, dites i altre debessei, que són els jardins d'altri, és a vegades insospitada. N'hi pot haver, fins i tot, a les portes de les geleres, aquests elements agobiants de les nostres cases on hi figura un tutti frutti aclaparador. L'altre dia vaig recollir el següent poema, d'un autor anglosaxó, conegut, que deia: «Escrit a un post-it aferrat a la porta de la gelera: m'he menjat la meitat del pastís que quedava, que no sé qui el devia guardar per a ell».

Amb aquesta mania recopilatòria, per construir jardins amb aportacions d'altres, he anat fent atenció, a més de Bioy Casares, qui em donà la idea, a altres compilacions de citacions, contarelles i més herbei. Els recoman Vituperio (y algún elogio) de la errata de Jorge Esteban (hi ha referències a «La expulsión de los mariscos», «La dama de las camellas» o frases com la de Blasco Ibáñez, primera edició d'Arroz y Tartana: «Aquella mañana doña Manuela se levantó con el coño fruncido...») o el «Bluf de paraules» de Gesualdo Buffalino, per dir alguna cosa més. El cas és, però, que en Pere E. atent a la meva quimera, m'envia «Miscelánea original de Schott», en la qual Ben Schott s'autodefineix com «miscelaneista», és a dir, autor d'obres que tracten de moltes matèries inconnexes i mesclades. Hi ha de tot i molt, sense ordre, ni concert, divertidíssim i entretengudíssim. Per exemple, la llista del reis de Birmània, diu Schott que el que li fa gràcia és que n'hi ha molts de morts, esclafats per elefants (no en devien aprendre, de l'experiència dels anteriors) o una llista de persones esquerranes: Einstein, Tiberi, Nietzche, Phil Collins, Fidel Castro, Pelé, Bill Cinton... Col·lecions de frases, pronunciades just abans de morir, per a ell, la millor, la de n'Oscar Wilde: «O se'n va aquest paper pintat o me'n vaig jo». I se'n va anar a l'altre món.

En un sentit convergent, Màrius Serra, que arreplega «Jocs de Paraules», entre altres dèries, deia l'altre dia que col·leccionava, també, paparetes de medicaments i instruccions d'aparells i objectes. Entre aquests: les dels famós pastís de Tiramisú, que aconsella a l'etiqueta: «No ho gireu». Però ho posa al cul de la capsa. Aaaag! Quan ho llegeixes ja és massa tard. O les instruccions de la planxa Rowenta: «No vos planxeu la roba damunt els vostre cos». Realment, feina d'equilibrista, la de planxar-se una camisa posada.

M'imagín que qui degué llegir la nota del pastís, no anà gaire de músiques. Com en Piotr Illich Txaikovsky que, diuen, composà la seva simfonia anomenada Patètica amb el cap embenat amb una cataplasma, rabiós de mal. Així li va sortir. I de la «Inacabada», què en direm? Saben que les auditories financeres, que es fan per certificar el bon comportament, o no, de les empreses, s'han convertit en una espècie de sagrament, que demana sàtira. Una diu així: «Envien un auditor de comptes a auditar una empresa, una orquestra simfònica. L'auditor els troba en els moments en què intentaven tocar la Simfonia núm. 8 en si menor de Franz Schubert, dita «Inacabada». L'auditor, després d'analitzar la problemàtica orquestral, presenta l'informe, que acaba dient: «... com que tots els violins toquen el mateix, propòs eliminar-los i deixar-ne només un; propòs, també, fer el mateix amb les violes, contrabaixos, clarinets, etc. Amb aquestes recomancions, es contindrà l'excessiva despesa de l'empresa i estic segur que es podrà acabar la simfonia inacabada».

Amb tot això, no sorprèn llegir el titular d'una crítica musical d'un diari d'aquí: «Temas sugerentes en un espacio emblemático». Bonjesuset, estam perduts! O haver de llegir: «Arte Sonado», crítica d'art. Tanta sort que l'article pegava unes hòsties monumentals a les obres en qüestió.

Com sempre, em surten de dins les butxaques paperets de notes que he preses per confegir jardins d'altri, i que després tenc mal d'interpretar. A un hi llegesc de la meva lletra, «Josep M. Llauradó» -supòs que em donà la idea en llegir algun article seu aDiari de Balears- «Quants d'àngels caben al cap d'una agulla...» no parla, però, del sexe que haurien de tenir. Segueix la nota, ignor ja l'autoria, diu: «Això dels àngels em dugué a recordar un famós sermó del franciscà Company, un gran quaresmer, en el qual arribà a calcular quants de pans i peixos sobraren el dia que Jesucrist va fer el miracle corresponent. Jo era infant però m'impressionà». Encara ara impressiona. He de confessar, però, que a un servidor li basta poc.

Per entrar dins una altra dimensió, Guillem Mudoy, al seu weblog d'Internet: «Així és el nostre univers: / un martelleig en els tímpans; / una excitació en els cons./ Una transducció. / Catecolamines, esperma, bilis, / clítoris, cor, cap, suor i ungles. / Amor, cultura, passió, / art, calor, dolor, idees, ment. / Sexe, grip, interacció, sistemes».

Aquets univers ben bé devia encabir el paradís, que, recordin, suggeria Gertrude Stein a Robert Graves. Li deia: «Si pots suportar el paradís, vine a Mallorca». A «Ca N'alluñ» -l'escriptor ho escrivia així-, a Deià, s'hi devia trobar bé, no se sí al paradís. Però, molt poc després, Llorenç Villalonga, que s'ho mirava més d'enfora, ja tenia decidit que «els únics paradisos que existeixen són els paradisos perduts». Quina bona seqüència per veure el pas de la Mallorca d'abans a la d'ara, amb els hotelers fent de viàtics de la transició.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris