algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
14°

En la mort de l'«abuelita»

«Si no sabem quin aspecte tingueren els nostres avis, quina cara presentaven, com foren, quina idea podem tenir del passat del país?» Vaig recordar aquestes paraules de Josep Pla fa algunes setmanes, en morir una de les meves àvies. Tenia noranta-cinc anys; ja en feia alguns, tres, quatre, que gairebé no reconeixia els fills ni, molt menys, els néts, i, per més que les persones que l'estimàvem sabíem que la seva mort podia esdevenir-se en qualsevol moment, l'instant en què t'anuncien el seu traspàs és molt dolorós.

Amb ella se n'ha anat, de la part de mon pare, la darrera representant de la seva generació; i amb ella també se n'ha anat una part de la nostra petita història familiar. Sense ser pesada ni repetitiva amb les anècdotes que ens contava, passava gust de narrar-les i els que érem al seu voltant d'escoltar-les, perquè les transmetia amb un color especial, amb uns detalls que et feien viure episodis inimaginables per a nosaltres: l'operació d'una familiar seva realitzada en casa (els hospitals eren focus d'infeccions); el cirurgià, l'oncle Antoni Frontera, i els seus ajudants, perquè no s'hi veiés la sang, vestits de negre, com també el menjador de la casa, que s'havia habilitat com a quiròfan per a l'ocasió. O les trapelleries dels seus fills, allà, a la finca des Cocons, on passaren els anys de la Guerra Civil.

Era una persona discreta, semblava habitar a l'ombra del seu marit, que era de caràcter autoritari, però la veritat és que tenia més mà esquerra del que a simple vista pareixia. Havia menat a l'ordre, tot i que patí molt mala salut al llarg de la seva vida, una família molt nombrosa: tengué tretze fills, encara que només en sobrevisqueren onze.

La recordaré, els matins d'estiu, berenant de pa amb oli i tomàtiga i una taronja rueca, però dolcíssima, de les que sempre hi ha pel terra en els tarongerars: a ca seva no es tirava res. Pertanyia a la cultura del no tudar res. O cridant a l'ordre suaument, dolçament, el seu marit «Santiago!», quan es passejava, tot suat per l'horta, fora camisa i amb uns calçons vells subjectats amb una cordeta, sempre la mateixa. O a taula, quan els comensals degustàvem algun dels seus plats cuinats amb cura i un amor especial: «Que no ho trobau bo? Com que no deis res...»

Intel·lectualment era una persona curiosa, Egipte i la seva història eren objecte de la seva atenció, i quan el 1986 el cometa Halley tornava a ser visible des de la terra, cosa que només succeeix cada setanta-sis anys, ella tengué molt d'interès a veure'l, perquè recordava com son pare, el 1910, la darrera vegada que s'havia vist, havia dit que de tots els presents aleshores na Carmeta era l'única que tenia possibilitats de tornar-lo a veure.

El balanç de la seva vida és favorable, com també crec que va ser una dona feliç, tot i les adversitats, i que conscientment va ser incapaç de fer mal a ningú. La seva mort, dolça com ella mateixa, li sobrevingué quasi sense adonar-se'n, però, dona de fe com era, feia molt de temps que estava preparada per fer el pas.

Sovint el principal llegat que ens deixen en herència els nostres vells en morir-se és el que ens relaciona amb la història, no només la familiar, també la del país i de la societat. I és aquesta tasca de transmissió, de vegades tan poc valorada, allò que els hem d'agrair amb més vehemència: com podem, si no coneixem el nostre passat, construir un país, una ciutat, una família, en què tots ens hi trobem a plaer? La història no només s'aprèn en els llibres. Primer s'ha d'escoltar i viure, perquè faci part de nosaltres mateixos i perquè, en ser l'hora, nosaltres també la transmetem als nostres fills i néts. Una ciutat feta en una o altra etapa per gent que no hi ha tengut els padrins, molt probablement, presentarà una falla històrica insalvable. Què me'n deis, de la nova Palma?

Descansa en pau «abuelita».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris