algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
15°

Una mostra de cultura PSOE

L'Institut Ramon Llull ha donat a conèixer un avanç del programa representatiu de la cultura catalana a la Fira de Guadalajara. N'hem tengut prou per a saber que estarà presidit per l'esperit maragallià de les Olimpíades. Ojos de Brujo substituirà Los Manolos com a plat fort. No vull dir que me n'alegro, però quasi, quasi. Los Manolos me'n deuen una. Jo tenia una camisa de color cafè amb flors vermelles, i després del debut olímpic de Los Manolos, tots ells amb camises més florejades que un jardí d'Anglada Camarasa, em vaig veure obligat a guardar-la en el racó més fosc de l'armari. M'havia convertit en un Manolo més, procliu a ésser confós amb un larolailo amb anell a l'anular, cubata i moto renouera. La transmutació em va caure fatal. Bé, els problemes del meu armari són escassament importants. El programa de l'IRL, ens confirma la versió que el PSC té de Catalunya. Disposam d'una Catalunya d'anar per casa, representada pel cant del Virolai i els Xiquets de Valls, i una altra per guaitar al món, que s'identifica a ritme de rumba i flamenquisme. L'una seria la de Pujol, l'altra la de Maragall. Sí...? No. Deixem de fer simplificacions, no tot és tan fàcil. Allò que passa, en realitat, és que la Barcelona de les barriades i de la immigració castellana, ja assentada a Catalunya des d'una, dues o tres generacions, ha creat el seu propi producte cultural o ha fet seva la cultura espanyola, la de procedència. És això un drama? No. Les grans ciutats afavoreixen la diversitat cultural, i la interculturalitat és beneficiosa per a tothom. D'acord. Tanmateix, la imatge que Catalunya donarà a Guadalajara planteja infinitat de dubtes. Posats a triar, qui ha de pujar a l'escenari, Ojos de Brujo o Raimon? Serrat acompanyat d'una orquestra de «mariachis» o Lluís Llach? No estic apel·lant a criteris de qualitat, sinó de representació. La Fira Internacional de Guadalajara no convida la ciutat de Barcelona a aixecar un envelat on el visitant pugui trobar una mica de tot, sinó que dóna l'oportunitat a un país determinat de donar-se a conèixer tal com és. Dubt que Javier Cercas (Soldado de Salamina) o Carlos Ruiz Zafón (La sombra del viento), puguin considerar-se representants de la novel·lística catalana. Que ambdós han nascut a Barcelona? Que, sobretot en el cas de Ruiz Zafón, tota l'acció de la seva novel·la transcorre en aquesta ciutat? És cert. Això no obstant, Orwell va escriure Homenatge a Catalunya i no se'l considera part integrant de la literatura catalana. I el polonès Jerzy Kosinski va adoptar l'anglès com a llengua literària i el trobam a totes les enciclopèdies de literatura anglesa. En canvi no apareix per res a les poloneses. Aleshores, Juan Goytisolo...? Aleshores no sé per què ens hem de crear uns problemes que altres cultures tenen resolts des de sempre. Goytisolo és un ciutadà català que va optar per fer la seva obra en llengua castellana. En tenia tot el dret, ningú mai no li ho ha retret. Però no se'l pot considerar en l'òrbita de la cultura catalana, tal com fa l'IRL. Salvat-Papasseit o Pere Gimferrer volgueren ésser-ne part, d'aquesta cultura, i tenguerem ben clar allò que calia fer: deixaren d'escriure en castellà per a fer-ho en català. Els responsables de l'IRL sembla que no ho entenen així, de manera que aposten per una cultura de perfils imprecisos. Si «Ojos de Brujo» és cultura catalana, l'admirable Carmen Amaya ha de formar part del millor patrimoni català. En canvi no és així. No hi figura Carmen Amaya, que era del Somorrostro, ni el Pescadilla, que va créixer a Gràcia. Tampoc no surt cap referència, en els manuals de cultura catalana, de la important relació de Barcelona amb el flamenc a través de locals com Villa Rosa, El Cangrejo i tants d'altres. I no hi ha dubte que han donat caràcter a la ciutat, i han popularitzat artistes notables que han gaudit de l'estimació popular. Carmen Amaya és nostra, ho pregonava Néstor Luján. I El Pescadilla compta des de fa uns mesos amb una placa a Gràcia, a la façana de la casa on va néixer. Tanmateix, l'una i l'altre són part de la cultura espanyola. Ningú no els discuteix aquest dret. Mirau, a la Provença hi ha aficionats als toros des dels temps de Mistral. Tanmateix, ni França ni Catalunya consideren els toros part de la cultura dels seus respectius països i en deleguen l'honor (i la responsabilitat) a Espanya. Cosa del tot lògica, d'altra banda. Els espectacles taurins actuals són d'importació espanyola encara que han arrelat a França, a Portugal i als Països Catalans. També ho són, d'importació espanyola, el flamenc i la literatura en castellà. És cultura catalana l'obra de Rosa Regàs pel fet que viu i escriu a una masia? Ho és tan poc com la de Pablo Neruda, que considerava les Rambles part del seu paisatge més estimat. Cal pensar que la gent de l'IRL ho sap, però ha optat per dissenyar una cultura catalana a la mida de les exigències del PSC: bilingüe -Tàpies s'hauria pogut estalviar perfectament la meitat de la tinta del logotip- i preocupada per destacar una diversitat cultural, que més aviat és el resultat d'una imposició que d'una convivència volguda. Que els organitzadors, augmentant la dosi d'espanyolisme de l'ambaixada cultural de Guadalajara, pretenen que els mexicans assimilin Catalunya com a cosa pròpia? També és possible. Aleshores n'hi hauria prou penjant a l'envelat una fotografia de Rodolfo Gaona amb Carme Ruiz Moragas, quan el torero mexicà i la guapa catalana eren feliços i el Rei d'Espanya encara no havia embullat la troca. Fer-nos simpàtics a Mèxic era fàcil. Presentar-nos, davant els mexicans, tal com som, sembla que és una tasca impossible. L'exposició de Guadalajara du camí d'ésser, en definitiva, una manera subtil (o no tan subtil) de situar Catalunya en sintonia amb Espanya. El novembre en parlarem. Serà una mostra de cultura PSOE, així de clar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris