algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
16°

La síndrome Artà

La crisi política a l'ajuntament d'Artà ha esclatat aquesta setmana amb la dimissió de la batlessa Margalida Tous i el pas del seu grup, els Independents, a l'oposició. Se covava des de feia molt de temps. Des que un ex-Independent aconseguí l'acte d'únic regidor d'EU-Verds i començà a fustigar sense pietat la majoria. A la legislatura passada el regidor en qüestió aconseguí que els esquitxos de la seva estratègia, la qual tàcticament sovint convergia amb el PP, arribassin a enterbolir les relacions entre les direccions de PSM i EU-Verds. L'èxit, emperò, va ser seu. Renovà l'escó l'any passat i posà els Independents en una fràgil minoria, a més de fer de palanca perquè els seus aliats de circumstàncies, els conservadors, se convertissin en el partit majoritari. Les coses ja havien arribat a tal punt que res no se podia arreglar. Ni els bons oficis del PSOE per apuntalar l'actual minoria majoritària ho aconseguí i, inevitablement, aquesta setmana els Independents abandonaven la batlia que havien ocupat d'ençà les primeres eleccions municipals, el 1979. Bé està que tot canviï, se podria dir. Sí, sempre és bo. Però també és cert que Artà ha canviat de batle cada vuit anys perquè els Independents així ho volien. En aquesta permanent renovació s'ha fundat bona part del seu èxit. Ara, a efectes locals, pareix que els Independents han adoptat l'estratègia del tot o res: passar a l'oposició i que els electors puguin comparar la nova majoria amb el que ells feien. I d'aquí tres anys oferir-se com a alternativa al PP. Perquè sigui quina sigui la majoria que se formi ara, la batalla serà aquesta el 2007: o conservadors o ells. Ja arribarà. De moment, el bessó del que ha passat a Artà és que els grups progressistes (Independents, PSOE i EU-Verds) han tengut el seu abast mil ocasions per convergir i no han pogut o volgut, la qual cosa ha enfortit com mai els conservadors. El PP té clares opcions d'aconseguir ara el poder i, en qualsevol cas, de lluitar per la majoria absoluta el 2007 en el municipi paradigmàtic del progressisme, l'autoctonisme i l'ecologisme a Mallorca; i aquesta gran oportunitat li han regalat els progressistes, autoctonistes i ecologistes. Símbol del que pot passar a tot Mallorca d'aquí a tres anys?

Doncs ben bé sí que ho podria ser. Com sempre en aquests casos pareix imprescindible haver d'aclarir que cada partit té tot el dret del món a establir les estratègies que consideri més oportunes i que, és obvi, aquells que són més poqueta cosa només poden aspirar a créixer a costa dels més propers, mai dels més llunyans. Per això mateix, i sense valorar ideològicament les conseqüències, Artà pot ser el símbol del que està a punt de passar a l'esquerra (al marge del PSOE). L'anul·lació mútua entre forces desesperades que durà com a conseqüència l'enfortiment conservador, perquè per si sol és impossible que el PSOE pugui fer front al PP. En una asèptica anàlisi de realitats sobre què són electoralment el PSM, EU i Verds a Mallorca la conclusió és necessàriament que són molt febles. Per dir-ho en termes de classificació futbolística, el seu futur no depèn tant d'ells com dels dos líders, PP i PSOE. Si aquests dos no fallen, la projecció del futur que espera als petits ha de ser entre negra i nul·la. O sigui, algun quedar disminuït fins al testimonialisme i d'altres desaparèixer. A pesar d'això és probable que se deixen seduir per la síndrome Artà: l'obsessió malaltissa de lluitar uns contra els altres, sovint per miques sense importància, que acaba per permetre al PP treure'n el màxim profit. En certa manera és el que va provocar el fracàs del Pacte de Progrés, els dirigents dels partits del qual mai no varen entendre la diferència entre fer gestió i fer política, confonent aquesta amb les lluites entre ells que, per soterrades que se pretenien, acabaren per sortir a la llum i condemnar-los. Si fa no fa igual que ara a Artà. Potser el més significatiu a efectes generals de l'episodi artanenc és el menfotisme de les direccions mallorquines. És a dir, excepte el PSOE, que podria haver donat instruccions a la secció local, la resta han deixat podrir la situació fins el punt que la majoria progressista ha caigut i podria ser substituïda pel PP, en una illa on no precisament abunden els municipis que no són blaus. És el que dóna als fets d'Artà d'aquesta setmana el caràcter simbòlic de la mútua anul·lació de l'esquerra en favor del PP: la síndrome Artà.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris