algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

De pontificals audiències

L'estiu és un temps propici per a la divagació. La calorota insana, bascosa, incita a la retirada, a un desxigalament progressiu, a abandonar la xerrameca punyent, a vegades senzillament monòtona i monocroma i a cercar el recer de la fresca i entretenir la ment amb una lectura pendent o a contemplar sota les radiacions benèfiques d'un ventilador el final d'etapa del Tour de França. Què seria de la meitat de l'estiu sense aquestes becaines confitades de Tour? Alguna cosa hauríem d'inventar... Sempre ens quedarà París, digué Humphrey Bogart. I a nosaltres sempre ens restarà retre culte a la desvetlada França, encara que el seu jacobinisme ancestral ens la faci esmussa i amarga, per tantes coses que ens ha donat, fins i tot per la menudència del Tour que ens entreté les hores agòniques de la intensa canícula.

Podria parlar del Papa, aquesta criatura decrèpita i bavosa, que es manté al poder per una inextricable i malentesa caritat dels déus. Un Papa de llengua de pedaç, que s'embarbussa i que difícilment se l'entén. (Per cert, permeteu-me fer un excursus i dir que m'ha fet gràcia que per Internet, aquest gran basar de la modernitat, s'hi subhasti una foto seva traient la llengua. Sempre n'hi ha d'espavilats, de nissagues on el més beneit fa rellotges. A qui pot interessar una foto del Sant Pare en una actitud lingual molt poc pontifícia? Ja que hem parlat de París, és això el resultat o la transformació del que pregonaven els estudiants del maig del 68 on clamaven allò de la imaginació al poder? Dirien ara, la imaginació a internet? Tanquem l'excursus). Em fa l'efecte, i tornant al Sant Pare, que és una figura simbòlica però clau i que talla -o la fontaneria cardenalícia l'hi fa tallar- molt més bacallà del que el laïcisme social en què estam immersos podria fer preveure. I si no que ho demanin als feligresos de Catalunya, que els han organitzat un Getsemaní de cal Déu. No diu la Bíblia, davant la contradicció entre el poder diví i el terrenal, allò de «donau al Cèsar el que és del Cèsar...». Per què en aquest cas, l'església coincideix amb els interessos del Cèsar de Madrid i aporta el seu granet d'arena a la desvertebració nacional? Don Joan Mayol, el capellà de Bearn, tot i que la cosa hagués fet les delícies de don Toni, mai no hauria establert un pacte amb el diable, ni tan sols tàcit, per tal de dur a terme una reconciliació, amb conversió inclosa del díscol racionalista, entre dona Maria Antònia i en Tonet. En Rouco i en Zapatero s'entenen d'amagat, tàcitament perquè en les essències persegueixen els mateixos objectius. Com ha passat tantes vegades allò de «donau al Cèsar el que és...» no ha deixat de ser una hermosa frase bíblica. S'hi entenen, i cadascú li sap donar les divines providències perquè no ho sembli: un traurà la religió com a matèria avaluable i l'altre l'amonestarà des de la mitrada trona. (No parlarem de les fustigacions a través de les ones hertzianes, car la COPE i en Jiménez Losantos i la seva tropa formarien part dels mercaders del temple, que Jesús foragità a cops de fuet, però ja se sap que una cosa és el que resa el llibre sagrat i altra és el que fan els demiürgs que ens en fan la lectura...).

Ara tornaré al Papa, que té el seu paper simbòlic. Quantes amonestacions pogué entimar -atesa la seva dificultat en la parla, la traducció simultània lenta que fa el seu cervell i totes les altres complicacions derivades del Parkinson...- en un quart d'hora d'audiència amb en Zapatero. El besamans inicial també formà part d'aquest quart d'hora? Essent així, la cosa encara queda més reduïda... Però allò que val és el símbol, la foto i els titulars de premsa. La postura oficial vaticana... Contrasta aquest quartet d'hora escàs d'audiència amb en Zp amb la mitja hora que va dispensar als Prínceps d'Astúries. Una disfunció difícil d'entendre als ulls humans. Potser era l'homenatge a la bíblica figura de la filla pròdiga, o a l'ovella esgarriada? Hi va haver un examen amb profunditat sobre si l'abandó del laïcisme de l'experiodista era conjuntural o sentit? Era, ja que n'hem parlat abans, la renovació de la famosa frase de «París bé val una missa...»? Era, un altre cop, el símbol de l'aliança tàcita entre allò que és del Cèsar i allò que és de Déu? O era, senzillament, una farsa protocol·lària d'aquestes que, a vegades, duren més que les operetes...?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris