algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Arquitectura

Em sembla ben encertat qualsevol criteri tendent a la renovació del gust arquitectònic, entre nosaltres. Aquest fou el motiu que m'inclinà a escriure la biografia dialogada de Pere Nicolau, L'arquitectura transforma la realitat (1999). I la meva incultura supina sobre el fet arquitectònic quedà en part esmenada quan vaig haver acabat el treball. S'acomplí allò que sempre deia i repetia un veterà escriptor de Barcelona: «quan no sé res d'un tema, escric un llibre sobre l'assumpte en qüestió i, si arrib al final, ja en sé una mica més». Ara veig per les cròniques que Frederic Climent, el president de la Demarcació de Mallorca del Col·legi d'Arquitectes, ha fet una conferència en la qual posava en qüestió la tendència a repetir i prolongar l'estil regionalista mallorquí tradicional, on no falti l'arc rebaixat i de mig punt, el balustre i les teules àrabs, continuant les tendències dels segles XVII i XVIII. Compartesc plenament el punt de vista. Aquest estil, importat d'Itàlia, ja arribava a Mallorca amb alguns segles de retard, perquè és d'inspiració renaixentista. El problema, naturalment, rau en el fet que l'arquitecte, si vol poder construir, s'ha de guanyar la confiança estètica del client. El fet em sembla indiscutible. I, és clar, qui fa construir, pertany a la franja social amb diners: avui la burgesia com, durant el barroc, era l'aristocràcia. Segons el grau de cultura d'aquesta classe dominant, l'arquitecte trobarà, o no, el clima escaient per projectar nous llenguatges. El modernisme català, per exemple, del qual tenim a Palma poques mostres, representà l'eclosió d'una burgesia culta i preparada que donava confiança a renovadors com Gaudí i Domènec i Montaner, que reaccionaven enfront del neoclassicisme. I, posteriorment, entre nosaltres, tenim el Manifest del Racionalisme de 1929, firmat per Francesc Casas i Llorenç Villalonga, que representa l'entrada de les idees de Le Corbusier. L'empremta és visible en alguns edificis de les avingudes de Ciutat i encara trobam a Inca el Cafè Mercantil, de 1933, on Casas aconseguí una construcció emblemàtica del racionalisme i un dels bars més encisadors entre els que encara romanen oberts damunt aquesta terra. Quasi sembla mentida que fos el mateix Francesc Casas qui projectàs, a la postguerra, edificis com el Govern Civil (avui Delegació del Govern) o la Delegació d'Hisenda on, si et plau per força, s'hagué de cenyir a les directrius del règim vencedor: regionalisme, arc rebaixat i de mig punt, etc. «El Xoco» observa que la renovació del llenguatge arquitectònic només podrà arribar quan la burgesia mallorquina deixi d'esser un domini de nous rics, és a dir, quan la terreta compti amb tres o quatre generacions de poder econòmic amb un procés ascendent i paral·lel de preparació i sensibilitat. Hi estic d'acord.

-Si ho hagués d'explicar amb paraules de Pere Nicolau, diria que encara estam pendents de superar uns nivells d'ignorància accentuats.

-L'evolució del gust damunt una societat endarrerida és molt lent. Que l'ull entengui la contemporaneïtat plàstica, per exemple, les diferents transicions estètiques en la representació de la realitat, ha estat qüestió de temps. Inicialment els canvis eren rebutjats, des de l'impressionisme a l'abstracte, passant pel cubisme.

-I l'orella encara és més lenta que l'ull, si ens referim a la música contemporània. Però alguna cosa s'hauria de fer per no creure que Le Corbusier és una marca de conyac francès o que Oriol Bohigas, que construí a Son Vida el domicili d'un important hoteler, és el de les fonts de Montjuïc.

-Això voldrà temps i paciència. Malaguanyada terra on tot està sempre per fer-se i quan ens arriba, dins la resta del món ja comença a esser prehistòria.

-Què hi farem! La terreta és ben nostra. I és com és.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris