algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
14°

Haro Tecglen

També aquest vell lleó ha arribat als 80 anys, sense donar mostres de cansament ni de covardia. Eduardo Haro Tecglen representa una icona irrenunciable, un referent amb el qual ens agrada comptar, cada matí, quan anam a cercar els símptomes i els indicis dels mals del món i de la terra. Des de la pàgina de televisió, en El País, i també davant els micròfons de ràdio, pren el pols incansablement a un univers que, per moments, es fa més i més fastigós, invivible. Estima el teatre de manera apassionada, i les seves crítiques gaudeixen d'un prestigi indiscutible. És un gran periodista i un implacable defensor de la seva vella ètica, feta de republicanisme sense pal·liatius, ateisme i socialisme igualitari, tocat d'acràcia, quan convé, i amb el bisturí sempre preparat per tallar i analitzar el cos d'una societat malalta, amb una entranyable nostàlgia ètica que mai no l'abandona. La meva generació el va descobrir els anys seixanta, quan feia de subdirector de la revista Triunfo, la millor que jo he conegut damunt les terres de Sefarad, i actuava com especialista en política internacional. Els seus llibres de memòries són molt més que cròniques d'història personal, perquè s'inscriuen netament en una autobiografia generacional de nins republicans, fills del segle i homes que no han donat mai el braç a tòrcer, fins i tot quan vénen mal dades. Naturalment, té amics i té enemics. A tot o res; si cal, sense matisos. Ara els amics li acaben de donar un gran homenatge en el Cercle de Belles Arts, de Madrid, per celebrar amb ell la seva «octogenària integritat». S'ha vist, així, envoltat d'un important grapat de grans intel·lectuals que, fins al dia d'avui, han pogut sentir-se identificats amb la seva actitud i amb la seva trajectòria: Diego Galán, Juan Cruz, Iñaki Gabilondo, Fernando Fernán-Gómez, Manuel Vicent, Emilio Lledó, Juan José Millás, Carlos Castilla del Pino, Enrique Miret Magdalena i un molt llarg etcètera, dins el qual no vull deixar d'esmentar les adhesions trameses per Núria Espert i Rosa Regàs. Un roig vuitantí com ell no es mereixia menys. Na Fiona Campbelem recorda que, el 1998, en la primera convocatòria del Premi Andreu Ferret de periodisme, el jurat d'aquest premi el guardonà per la seva labor de columnista en El País. M'obliga a fer memòria.

-Ho record molt bé i també record que, com tantes vegades passa, no hi hagué consens, en les deliberacions del jurat.

-Vols dir?
-No hi hagué consens ni prop fer-hi. El mestre Haro Tecglen sempre ha estat una mena de catalitzador o de pedra de toc de les actituds, diguem-ne «esquerranes», i moltes vegades divideix al cinquanta per cent, poc més poc manco, les simpaties incondicionals i els odis africans.

-Tots els radicals intransigents amb el pastís de crema i l'ensaïmada de nata solen dividir el personal, d'una tal manera que actualitzen la lluita de Déu i el Diable disputant-se l'ànima de la veritat.

-És un dels problemes, i no el més petit. El mestre Haro és d'aquells que encara pensen que, entre la dictadura de Hitler i la de Stalin, hi ha diferències profundes.

-I quines són aquestes?
-Ell creu, i ho té molt assumit, que darrere el pintor de pinzell gruixat, com deia Brecht, només hi havia una irracional apologia de la raça ària, en tant que «el padrecito» eslau, exercí l'autoritarisme amb la mirada posada en un temps futur d'igualtats.

-Polèmic, ja ho veig. I en determinats moments, em supòs, mal d'emprendre.

-I mal de sofrir. Perquè, errat o no, és dels que duran les seves conviccions fins a la tomba.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris