nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
16°

El català, ni a Europa ni a Madrid

Coincidint amb Sant Joan, el senyor Brian Cowen va rebre milers de flames virtuals -flames del Canigó-, que simbolitzaven la perdurabilitat de la llengua catalana. La flama encapçalava un text de protesta pel fet d'haver manifestat, en la seva condició de President de la Unió Europea, que «no cal que el català sigui llengua oficial a Europa». Els catalans li han respost amb flames virtuals, ja ho he dit. Les flames virtuals no cremen ni fan fum, són tot un símbol de contestació light. La protesta, en realitat, es troba en consonància amb el caràcter que les circumstàncies ens han cisellat: acomodatici davant les adversitats i, malgrat els estirabots de sempre, poc o gens agressius amb els que ens empetiteixen o ens menyspreen. El senyor Cowen és dels que ens empetiteixen. El menyspreu, en canvi, ens el professa gent de més a prop. Centrem-nos, però, en el senyor Cowen, que és aquest senyor nòrdic que s'ha trobat l'ordinador ple de llumenetes. No s'esperava ésser objecte d'una protesta visualment tan contundent i mesurada alhora. Estèril, sens dubte, perquè no farà que els capitosts de la Unió Europea canviïn ni un pèl de parer. No tenen motius objectius per a fer-ho. En realitat, al marge dels somniatruites, podia tenir algú la convicció que la Unió Europea acceptaria l'oficialitat del català a Europa? El fet que la llengua catalana disposi d'una literatura important o que actualment sigui parlada per més milions de persones que altres llengües amb Estat, són vuits i nous i cartes que no lliguen. L'oficialitat del català a Europa passa per complir una d'aquestes dues condicions: la conversió prèvia dels Països Catalans en un estat sobirà, cosa del tot impossible ara per ara, perquè la Marededéu ballarà fandangos descalça abans que Maragall, Camps i Matas tenguin la més mínima pretensió de caminar cap a la independència. Aquesta condició, per tant, s'ha de descartar de manera terminant. La segona? Cal convertir la reivindicació lingüística en una qüestió d'Estat, cosa que mai no faran ni PSOE ni Partit Popular. La defensa del català davant el senyor Cowen l'havien assumida el senyor Zapatero i el senyor Moratinos. I amb advocats defensors d'aquest pes, Crist hauria estat condemnat per robar rellotges. Vull dir que no podíem aspirar a aconseguir més que les bones paraules que hem aconseguit. Ho sabíem per endavant. I tant, que ho sabíem! Després de l'apoteosi federalista que va provocar la victòria dels socialistes a les urnes, Zapatero ha començat a recuperar una antigor sentimental, de terra endins, que té a veure amb el costumari espanyol més ranci. Tenim motiu, els catalans, de posar-nos a la defensiva. Repassem: selecció espanyola de futbol, El Quijote, condecoració militar a Bono, el Cardenal Rouco remenant les cireres, la Princesa d'Astúries desfilant en el Vaticà vestida de dol rigorós i amb una pinta de tres pams en el clatell, que la convertia en un dibuix de Solana. El senyor Zapatero du camí de recuperar-nos la sarsuela i el landó. I entre una i altra cosa no ha tengut temps de dispensar una atenció preferent a la defensa del català. A posta, va delegar-ne la responsabilitat al ministre d'Afers Exteriors, senyor Moratinos. I els resultats han estat decebedors, tan catastròfics com havíem previst. Per cert, què deu pensar el senyor Cowen en saber que el senyor Moratinos, es nega a respondre una interpel·lació d'ERC feta en català en el Senat? D'entrada, que les cases no es comencen pel terrat. I que no estaria de més que les flames del Canigó cremassin en els ordinadors de tots els ministeris espanyols abans que en el seu. Potser tengui raó. Ens exclamam que el català no té cabuda a Europa, i encara no és llengua de comunicació ni en el Senat ni en el Parlament espanyols. El senyor Marín, que presideix el Parlament, ens diu que si ERC deixa de provocar «situaciones potencialmente conflictivas» (expressar-se, de tant en tant, en català a aquestes dues institucions), és probable que qualque dia el català sigui llengua oficial en el Senat. En el Parlament, mai. Per què? El senyor Marín té la resposta a punt. El reglament ho prohibeix, ens diu. De manera que ja no és Felip Vè, ni la Guàrdia Civil, ni l'exèrcit, ni Galisonga, qui ens condemna a ésser ciutadans de segona o ciutadans mutilats. És el reglament! Davant una excusa tan insubstancial, els diputats d'ERC haurien de prendre la decisió d'emprar únicament el català en les seves intervencions, i ja veuríem què passa. D'entrada, arrossegarien els dels altres partits nacionalistes. I aquest setciències, que és el senyor Marín, hauria de comprendre, fort i no et moguis, que els reglaments no han de servir, mai de mai, per oposar-se al mandat de les urnes.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris