algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
13°

Taronja

Si s'ha de definir el president Zapatero amb una sola paraula, molt més que el mallletat Bambi, el punyent Sosoman, el recurrent talante o el publicitari Zetapé, la que li pertoca, segons el meu parer, és la de sortat. No cal fer història de com arribà al partit, a l'oposició i al govern o de com l'evidència de les tortures va fer encertada la forma de retirar les tropes de l'Iraq, perquè són exemples més que coneguts i suficients per a argumentar la meva proposta. Però, per si un cas no vos fos a bastament, mirau com una de les cagades estètiques i ètiques més visibles d'aquest govern, quan s'atorgà la Gran Creu del mèrit militar al seu company Bono, coincidí amb el primer i únic Consell de Ministres d'aquesta legislatura que ell no ha presidit perquè era de visita oficial a Mèxic. Sort, molta sort, perquè, malgrat que ell en sigui el màxim responsable, la no-presència l'allibera, si més no, estèticament. Clar que si parlam d'ètica, ens voldran fer creure la innocent idea que el guardó era merescut i només la renúncia entesa com un altre gran servei a la pàtria -emmudir a qui posa en dubta la idoneïtat i la conveniència de l'autoconcessió per a no contaminar la virginal imatge presidencial- en seria la demostració més fefaent. Que aquests «tipos» tan patriòtics són molt rars.

No sé si per la sort que tots consideren que necessita, per la raresa d'un futbolístic valencianisme reivindicatiu, per aparèixer com a càndida Hare Krishna, per solidaritat amb els segrestats de Guantánamo, per ganes de merèixer la contundent definició de taronja mecànica o pel que sigui que la senyora Armengoes passeja aquests dies amb un conjunt de color taronja tirant a hippy. Fixau-vos que del ventall de possibilitats no n'hi ha cap de descabdellada. Totes, en els moments electorals i congressuals que directament l'afecten, són possibles: la sort és imprescindible i, ara, el valencianisme no és una mala opció si es vol guanyar. L'apel·latiu de taronja mecànica pot arronsar més d'un popòna d'aquells que són crítics o no, segons vegin qui els té més ben posats. Recordar la barbàrie comesa en nom del déu dels senyors Aznar i Bush, tampoc no ha de ser mala estratègia i el camp de concentració nord-americà a Cuba pot ser-ne un exemple definitiu i definidor. Queda eHare Krishna com a mítica sortida si el senyor Antich té la temptació de pactar en els congressos abans d'arribar al de Mallorca, on el consens només s'entendrà com a debilitat i, amb la força de les anteriors assemblees, se'l berenaran juntament amb la «naranjita» o, cosa que és pitjor, l'humiliaran despullant-lo de la seva pretoriana guàrdia. Val més esmolar els ullals i deixar la dieta vegetariana i canviar eHare Krishna, Krishna Krishna, Hare Hare, Hare Rama, Hare Rama, Rama Rama, Hare Hare pel rés més conegut de Madrid me mata, Madrid me mata, però a voltros vos ignora seguit de Zapatero de mi vida, tú eres corriente como yo.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris