lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
12°

La capacitat de resposta

Una traducció és també una obra d'art. O ho pot esser, quan no es fa de manera mecànica, amb la pretensió de sols donar a conèixer el sentit literal del text original. Especialment, és clar, en la poesia. Perquè en aquesta és molt difícil -per no dir impossible- separar el sentit de la forma. Dit amb altres paraules, en poesia -en la parenta pobra o en la parenta rica- la forma també és sentit. I sense oblidar-nos tampoc de la multivocitat -que és el contrari de la univocitat- dels seus textos, que no permeten traduccions unívoques i exclusives. I si una llengua, ja de per si, no és mai un producte geomètric, essencialment unívoc, en el cas de la llengua emprada com a instrument literari, encara menys.

Val a dir, també, que hi ha autors els textos dels quals són més difícils de traduir que els d'altres. Naturalment, les causes que això sigui així són pràcticament impossibles d'esbrinar per qui no conegui molt a fons l'idioma dels originals. Però això no vol dir que el lector de les traduccions realitzades no pugui comparar, i aleshores se'n temi que si una obra determinada, en una primera lectura no li hagi arribat gaire, si la recepció d'una altra versió, en una altra lectura, li resulta molt més funcional, per qualque raó ha de ser.

És un fet que aquesta dificultat de les traduccions poètiques sovint provoca que la tasca es realitzi, de manera compartida, per un petit equip en el qual hi ha un membre que domina la llengua d'origen i un altre que domina la llengua d'arribada. Aquest és justament el cas de les excel·lents Versions d'Akhmàtova i Tsvetàieva, que acaba de publicar Proa en la sèrie gran de l'Óssa Menor, fruit de la col·laboració de Maria-Mercè Marçal, que ens va deixar el 1998 (possiblement la poeta catalana més destacada de la segona meitat del segle XX), i de Monica Zgustova, la traductora del txec i del rus que més treballa entre nosaltres.

Anna Akhmàtova (1889-1966) i Marina Tsvetàieva (1892-1941) sens dubte pertanyen de ple dret al grup dels cinc o sis poetes poetes més grans, en llengua russa, del seu moment, i varen patir -com tots ells-, de manera molt dramàtica, les terribles conseqüències del leninisme-stalinisme, les persecucions, l'ostracisme, la misèria, l'exili, etc.

De la segona el llibre de Proa ens ofereix una molt eficaç versió de Poema de la fi, un poema llarg compost justament durant el seu exili inicial a Praga, becada pel govern de T.G. Masaryk, i conseqüència d'un dels nombrosos enamoraments passionals i platònics al quals va ser Marina Tsvetàieva tan procliu. El tema d'aquest llarg poema és la darrera trobada dels amants i l'establiment de la dolorosa decisió de trencar la relació, «com s'enfonsa un vaixell». El tractament d'aquesta darrera trobada es prolonga gairebé com si es tractés d'una petita epopeia, les 14 seccions que comprèn compostes per estrofes breus i versos molt curts, de ritme sincopat. Com en la següent estrofa, característica de la seva manera de conduir el discurs: «Esgarrifós so que l'orella / rebenta i xucla angoixa endins... / Trencar. No és pas rus ni sembla / Ni femení ni masculí». Per cert, dos versos molt famosos d'aquesta obra són: «En aquest món hipercristià / Els poetes són jueus!».

Anna Akhmàtova és una poeta més elegant, més clàssica, integrada en el moviment acmeista, de l'obra de la qual les traductores han fet una selecció més ampla, la qual no deixa d'incloure, també, la seva obra més famosa, Rèquiem. Amb la punyent circumstància que els poemes que la integren varen esser inicialment consignats -durant alguns anys- a la memòria de l'autora i d'alguns amics, perquè resultava massa perillós posar-los per escrit, pel risc que caiguessin en mans de la policia...

De la força del seu pensament i de la seva veu en donen testimoni els dos darrers versos del seu poema La musa: «-Ets tu, doncs -li pregunto-, qui dictaves al Dante / les planes de l'Infern? I respon: Jo». Com també El darrer brindis, impactant: «Bec per la casa devastada, / pel dolor de la meva vida, / per la solitud en parella / i bec també, brindo, per tu. // Pels llavis falsos que em traïen, / per la fredor mortal als ulls, / perquè el món és aspre i brutal / i perquè Déu no ens ha salvat». El seu caràcter incisiu es mostra esplèndid en Epigrama: «Podria Beatriu crear com Dante / o cantar Laura la febre d'amor? / He ensenyat a una dona a fer servir la veu. / I ara, com puc fer-la callar?».

Cal llegir l'Akhmàtova i la Tsvetàieva en les magnífiques traduccions de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. Malgrat les circumstàncies històriques terribles de les quals ens donen esgarrifós testimoni, la seva escriptura -com a tal- és una festa. El que demostra la capacitat de resposta en les seves mans. Que és, al capdavall, el que compta més.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris