muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

Quadern de viatge

Dissabte, 22.- De diari, o sigui: els dies feiners, els meus moixos s'alimenten de pinso. Pinso de sac que compr a la menuda en una botiga de bèsties domèstiques, tot i que, en rigor, els meus moixos es troben entre la salvatgina i els animals de companyia. Mai no se m'ha acudit llegir els texts legals i, en conseqüència, ignor els ingredients que duen les petites galetes, de diferents colors, amb un forat enmig, que són part fonamental de la seva dieta. Potser és millor no saber-ho. Els meus moixos, ja sigui perquè són conformats, o perquè s'han avesat al seu sabor, o, senzillament, perquè no saben llegir, i, a sobre, no tenen res més, mai no s'han queixat i, sincerament, el menjar ràpid, per tots aquells que fem feina i tenim poc temps per cuinar, és una solució còmoda per als animals. Això no obstant, els dies com avui, caps de setmana o festes de guardar, els tenc una atenció i els prepar un menú especial. Un guisat, o un fricandó, o, fins i tot, quan és temporada, una menestra o uns bessons. Avui, per exemple, sense anar més lluny, els he fet un rissotto amb xoriç fumat i formatge Parmiggiano Reggianno, una recepta que he improvisat en cinc minuts, amb un resultat sublim, atès el perfum que embaumava la cuina. Es tracta d'un plat ràpid i fàcil de fer, car s'ha de coure l'arròs i deixar-lo estovar, com més temps millor, fins que tot plegat s'esbrava i fa un pilot untuós, que és el que ara està de moda. El tipus d'arròs que heu de fer servir no pot ser de bona qualitat, per tant no useu el bomba que es conra a les veles de la marjal de sa Pobla, possiblement el millor arròs del món, sinó un d'oferta, el més barat que trobeu, però de gra tou quan sigui cuit. En casos de dieta dels gats, el podeu emprar integral. El rissotto que faig als meus moixos, podeu estar-ne segurs, és molt millor que el que serveixen alguns restaurants estelats que figuren a les guies gastronòmiques, però els meus moixos són més triats, i de paladar més fi, que molts de comensals que, a taula, mouen els ulls i el cap en senyal d'aprovació, com si estiguessin avesats a les delícies de la nouvelle cuisine de tota la vida quan, en realitat, sempre han menjat pancuit amb forqueta de fusta.

Dijous, 27.- Absurd és allò que s'oposa al raonament lògic i al sentit comú. L'absurd fou el medi de cultiu, amb aportacions, o interferències, o influències, de l'angoixa de Kafka, del superrealisme de l'escriptura automàtica, i, de forma més confusa, de l'existencialisme, d'un corrent literari, especialment teatral, anomenat Teatre de l'absurd, que tengué els seus orígens a França, amb autors i obres com Eugène Ionesco, amb La cantant calba, o Samuel Beckett, amb Tot esperant Godot, i que, amb més o manco força, s'estengué per Europa, essent Manuel de Pedrolo i Joan Brossa els qui el conrearen a la nostra literatura escènica. El teatre de l'absurd ha de tenir, per força, els seus antecedents, o les seves arrels, en els diàlegs sense sentit de la vida quotidiana, i en el consum d'alcohol, per la seva funció estimulant de la llengua i del cervell, no sempre sincronitzats. L'absurd oral té l'inconvenient, o l'avantatge, que resta inèdit i inaccessible al coneixement dels lectors, espectadors i públic en general, excepte per aquells que hi assisteixen d'una forma fortuïta i que, tanmateix, no entenen res d'un diàleg incoherent.

Algun dia us hauré de parlar, i no estaré gaire, de l'obra pictòrica d'en Tòfol Sastre, un pintor murer que habita un espai que oscil·la entre la lluna i la justícia, dos extrems que se toquen, per la meitat, en un punt comú en forma de pati, o corral ombrívol, vigilat per un ca canyellós que ensuma el cul a les dones, i que conté un nisprer, és a dir: l'arbre de la fruita prohibida, i una gàbia amb un ocell blanc, borni de l'ull esquerre. La seva obra, que va de la grafia en un suport minúscul, fins a les teles immenses que no caben a les parets juntes de tres cases, és impressionant i extraordinària, però lleugerament desequilibrada a l'angle inferior dret. No és de la seva obra, però, que us he de parlar. Ahir sopàrem plegats, amb en Tòfol i en Toni Gost, en una taula de marbre del cafè Oriental, a les terres de reguiu de l'Illa rereconquerida pels magribins. Els dos, pintor i poeta, que menjaren llengua amb tàperes i begueren vi de dilluns, construeixen una obra poètica, oral i efímera, bella i insensata, certament desassenyada, que pel seu ritme, ràpid i enginyós, arriba a marejar. Jo suggeria que en Tòfol s'hauria de fer pintor de paraules inconnexes i en Toni escriptor d'imatges inexactes, però potser tots dos ja ho són. Ens regalaren, a na Francisca i a mi, un cartell d'en Tòfol, en el qual dibuixaren, escrigueren, escopiren, i feren tot allò que és possible fer damunt un full de paper, àdhuc abocar-hi vi. En Toni Curro m'hi dedicà dos poemes improvisats, dels quals transcriuré el més intens i breu: «Tu, veu d'espart/que trenques l'anèmia/d'un capvespre». Gràcies a tots dos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris