cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
20°

Els fruits de la continuïtat de l'esforç

La constància més ferma o la insistència, una i altra vegada, són o resulten ser qualitats essencials també perquè l'escriptura poètica arribi a bon port. És cert que, d'alguna manera, el poeta sempre és fill en especial de les seves lectures, com de la seva experiència global. D'una manera molt radical, cal afirmar que no hi pot haver escriptura si no hi ha hagut lectura prèvia. Però el fet que això sigui així no vol dir que picar esquerda durant molts d'anys -insistir un i altre pic en posar qualque cosa damunt la taula- no sigui també absolutament necessari. Una obra poètica, una obra poètica que quedi, es fa també a base de tossudesa, de caparrudesa fora mida. Així, normalment -en la immmensa majoria dels casos-, el poeta ha de ser un gran cabota. Perquè poetes diguem per la gràcia de Déu, com puguin haver estat Arthur Rimbaud i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, n'hi ha ben poquets. La sensibilitat de la parenta pobra pot esser una capacitat de naixement però això no ens permet concloure que el poeta neix ja tot armat per a la seva comesa. No hi ha poetes ready made. Un poeta ha de comptar no sols amb la recepció d'una sensibilitat i d'una cultura -en el sentit antropològic més fort d'aquest mot-, també necessita una gran caparrudesa. El bon amic Vicenç Calonge -primer com a ànima del Centre Cultural Capaltard i després a títol personal, fins al punt que ambdós aspectes poden distingir-se- m'ha fet arribar aquesta darrera mesada dos llibres que són, ambdós, uns exemples excel·lents de la tesi que acab d'exposar.

El primer ha estat i és -en l'ordre cronològic- El vent que ens farà caure, de Bernat Oliver i Font, una suite que comença amb un poema breu tan ben aconseguit com el següent: «Veurem venir i passar les ventagades / que agranaran les innocències dels nins / i els pecats dels culpables». I que, en el seu segon text, proclama: «No entenc el perquè d'aquests sols rapidíssims, / perfectes complidors de néixer i morir / emergint i submergint-se, / una vegada i altra succeint-se...». La seva recomanació al lector -que també és la seva recomanació al poeta que hi ha dins tot lector- no podia ser altra que: «Mai no us canseu de percudir en solitari». Perquè El vent que ens farà caure és el resultat d'una llarga insistència, d'una llarga carrera de resistència, iniciada ja fa molts d'anys. Bernat Oliver ara té la legítima satisfacció de començar a veure recompensats tants d'anys d'esforços. Això li fa exclamar: «Sempre hi serem a temps, de fer-ho tot». Tant de bo sigui així, però sense deixar mai de ser perfectament conscients que, com diu també: «Tot el que se'n va se n'anirà / que l'ara ja és l'ahir / i mér cert l'ahir que el que vindrà».

Fa dos dies he tingut la satisfacció de rebre també el volum que acaba de publicar-se a la col·lecció El Turó de SA NOSTRA, Molt més que un temple, de Vicenç Calonge, també apassionat conrador de la parenta pobra, i que tant ha fet i fa a favor de la seva promoció. «Molt més que un temple», un sintagma encunyat per Vicent Andrés Estellés, encarna o dóna cos a la concepció o la idea que té Calonge d'allò que ha de ser un llibre de la parenta pobra o rica. I un temple no sols és un espai sagrat, desbordant de contingut -per dir-ho així-, ans un espai d'imposant arquitectura exterior i interior, estructurat en base de columnes poderoses. Els 34 textos de les cinc parts del llibre són el resultat també d'un llarg treball formal. És el rigor i la força de la forma el que ens ha de fer avinent el poema: els versos i el vocabulari. Car aquests resulten: «a vegades mots devots / que són moviments bruixots / i mai lleugeres foteses». Diríem que el sentit ha de venir després del petit miracle de la paraula. Així, un cert hermetisme es demostra resplendent, encén les alimares com, en l'hivern, la vigília de la Immaculada: «Tremola el bessó dels fruit, / la umbel·la mou el pas buit, / la vermellor troba lloc / enmig de l'orat destí. / Orat perquè fa camí / en dir que parla d'enroc». Una petita sèrie molt curiosa és la títulada Cap al jo, dedicada a Josep M. Llompart, amb declaracions tan estranyes com la continguda en la darrera estrofa del tercer poema: «Jo sóc lo foll Andreu, / el Bartomeu i el Carles, / l'Aina i la Maria, / mascle i femella sóc: / el calze i l'espasa». I no puc estar-me d'assenyalar que la repetició -o quasi-repetició- de certs versos -com «oh!, bigoté d'aranya», «Tota persona que fa befa», «Fa un vent d'escàndol que escarrufa», «En els ulls de l'infant la soledat és crit», «Mai més callar, mai més callar»- me sembla un dels encerts formals del llibre, sense cap dubte el més treballat i patit de tots els de l'autor. Davant la dificultat d'aquesta escriptura -que sols pot conèixer realment qui l'ha intentada-, resulta de veres encoratjador constatar els assoliments que aquests dos poemaris ens ofereixen. Perquè d'acord amb el famós vers de Rilke, «Hi havia un Poeta i odiava allò imprecís», els practicants de la parenta pobra/rica lluiten sempre contra la imprecisió amb totes les forces al seu abast. Aquest ha estat i és el cas tant d'El vent que ems farà caure com de Molt més que un temple.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris