nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
20°

Vuit morts i una carta

Senyora Cirer: dimarts no va convocar cap minut de silenci davant Cort. Posa cara d'estranyesa? No entén el que li vull dir? Tot seguit m'explic. Aquesta setmana, els soldats espanyols destinats a l'Iraq han fet vuit morts entre els iraquians. Per quines cinc-centes? Dona, és bo d'entendre. Han comès la irresponsabilitat, els iraquians, de voler expulsar del seu territori la gent estrangera que s'hi ha instal·lat, armada fins a les dents. Perquè m'entengui més bé li ho diré en clau espanyola, ara que som a una passa del Dos de Maig. Reaccionen, aquests iraquians, com els madrilenys de fa dos segles que s'aixecaren contra Napoleó i obligaren els soldats francesos a fer ús de les armes. Exactament igual. Descomptant enguany, que cau en diumenge, cada Dos de Maig és festa, a Madrid, en commemoració d'aquell alçament popular. Allò que no entenc, batlessa, és que aquests madrilenys rebin tractament d'herois i els iraquians que s'enfronten a les tropes espanyoles siguin considerats terroristes. Quan els iraquians moren en defensa de la seva terra, no mereixen ni un minut de silenci davant Cort. No puc entendre el seu desinterès (manco encara el de l'oposició). Aquestes vuit persones que han caigut abatudes per les armes espanyoles, venien de qualque banda. Vull dir que han deixat familiars que els ploren i que, a hores d'ara, acumulen tot l'odi del món cap a nosaltres, en plural i sense distincions, perquè no saben que som molts, aquí, els que professam un profund menyspreu cap als responsables de la intervenció d'Espanya en el seu país. Però tornem a parlar de la convocatòria del minut de silenci que no s'ha produït. Ara, vostè, batlessa, ha tengut l'oportunitat de convocar-ne un, de minut, per fer palès a la ciutadania que la commou la mort violenta, la mort injusta, de la gent, amb independència del fet que la víctima sigui dels nostres o dels altres. I no ho ha fet. Més ben dit: ha estat ben alerta a fer-ho. En veure-la tan activa a les processons de Setmana Santa o en saber que fa el camí de Santiago per donar satisfacció a les seves profundes conviccions religioses, no puc estar de demanar-me com s'ho fa per conjuminar Déu i Aznar en el seu cor. I no em sé donar resposta, tot i que és evident que vostè no se n'ha fet un calvari, de la qüestió. L'he observada aquests darrers temps. I diria mentides, si no admetés que la veig més xalesta que el sol de Sant Joan. Fet i fet, quasi tots vostès, els conservadors de la fornada d'Aznar, han assumit la responsabilitat que comporta la invasió de l'Iraq, amb cara alegre i esperit de servei. Un membre del govern del senyor Matas al·legava, davant un grup d'amics, que la gent del Partit Popular té ben clar que ha de fer pinya entorn del seu líder, comparteixi o no les seves decisions. I això, que a mi em sembla una abdicació de la pròpia consciència, és el que han fet tots vostès. Què hi farem? Aquesta carta, que li escric a vostè, senyora batlessa, l'hauria poguda remetre al senyor Jaume Font, que és un fefaent partidari del plantejament castrense que li acab d'exposar. O al senyor Flaquer, que no podia perdre el temps amb foteses com la invasió de l'Iraq perquè tenia molta feina. O a la senyora Estaràs, que condemnava les manifestacions dels pacifistes. O al senyor Matas, que ni per un moment, mentre les bombes ho destruïen tot, va perdre la rialla. Jo sols volia expressar la indignació que m'han provocat aquests vuit morts darrers a terres d'Iraq. Per què l'he triada a vostè? Ja ho he deixat entreveure. No entenc com una dona d'església pot dir sí a la guerra i besar el Crucifix alhora, sense que qualque cosa li cruixi a l'interior. Ja m'entén, a l'ànima o jo què sé. La referència al minut de silenci era un pretext. Vostè, senyora batlessa, no el pot convocar, perquè suposaria un reconeixement explícit de la culpabilitat dels seus. Hauria estat una forma de dir-nos, als ciutadans, que Aznar mentia, que Ana Palacio mentia, que Acebes mentia, que tots, inclosa vostè, mentien de manera descarada, quan ens deien que les tropes espanyoles anaven a l'Iraq a repartir camisetes del Reial Madrid i pots de llet condensada. Qui entra a un país extern amb tancs i amb metralladores, està perpetrant una invasió. Els ciutadans se n'adonaren, de l'engany, i els passaren factura el 14-M. És un càstig ben dur, el que se'n dugueren. Tanmateix, per dur que sigui, no n'hi ha prou. Francament, no està en consonància amb la tragèdia que han provocat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris