algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Miserables

A mi, l'estil «bronques» del senyor Aznar em feia por. Que l'heretin els seus sense tenir l'aura de supervivent a atemptat terrorista, em fa pena. No és que ser víctima li aportàs una unça de raó però, des de la psicopatologia, s'hi podia trobar una justificació. Encara avui, quan ja és història menuda, no puc assegurar si era mala persona per trauma, per genealogia o per tarannà, però ho era. Per si ningú en dubtava, bastaria recordar que una de les darreres actuacions del seu escolà ministre d'Interior i mentides (aquell que titlla de miserable tothom qui s'atreveixi a qüestionar els seus dogmes) va ser retirar l'escorta al representant de la dreta civilitzada i marginat militant dePartit Popular, el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón. Potser ara, que hi ha més assassins que els etarres, qui va ser ponent constitucional i company de tertúlies d'Ernest Lluc no necessita més protecció que la resta dels ciutadans convertits en objectius per obra i gràcia d'una opció governamental en política exterior. Aleshores, per què només a ell? I qui lladra la rancúnia per les cantonades, els qui qüestionen les decisions en matèria de seguretat o els qui no les volen veure qüestionades ni que sigui per assemblar-se a l'ídol Bush? Curiosa manera de compartir, amb els afamats i reverenciats socis, només les seves maneres per a la guerra i no voler saber res de com s'ho fan per a la pau, de quines comissions d'investigació s'obren, qui, com i fins quan es guarden els secrets d'Estat...

L'olla de caragols que hi ha devers la seu dePSIB és mala d'entendre i pitjor d'explicar. S'hi ajunten debilitats personals amb intencions col·lectives i no estic segur que res, absolutament res -ni les debilitats d'uns, les maniobres dels altres, les intencions, les vocacions, les retirades i les postulacions- no és el que sembla. Per començar, tenc seriosos dubtes sobre les ganes de guanyar el partit que pugui tenir l'únic que n'ha estat capaç, el senyor Antich. Potser és més viu del que sembla i sap que en els partits europeus -el PSIB no ho és- un no pot presentar-se a examen popular fins que, en el millor dels casos, el guanyi i, en el pitjor, se n'hagi ocupat tota la vida. Però una cosa és la que se sap, l'altra la que es pot fer i una altra la que se sap fer. Perquè de tot l'embolic només hi ha una cosa segura: sigui quin sigui el resultat del congrés i de les assemblees, els mitjans de comunicació no haurem d'anar a cercar biografies que no tenguem: l'endogàmia, fins i tot generacional, és segura. En aquest brou, provocar una renovació que dinamitzi el partit, capgirar-lo per a afrontar el repte d'una manera nova de fer política, capaç d'engrescar la ciutadania, és el darrer que els maquinadors desitgen. Entre altres raons, per perdre ningú no es vol moure. I, sense que perdin personalment gairebé tots els actors de manifests i maniobres, de ganivetades i llepades de cul, de covades fòbies i traïdores fílies, de públiques renúncies i privats dossiers... sense que perdin tots aquests no hi guanya el partit. Si és que interessa a ningú, és clar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris