nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
21°

Una gran antologia de Salvador Espriu

Coincidint amb el I Simposi Internacional Salvador Espriu i la jornada Espriu, ara, que varen celebrar-se el mes d'octubre de l'any passat, a la metròpoli i a Arenys de Mar, el Cercle de Lectors ha publicat una antologia del poeta de Sinera, amb el títol tan espriuà de La roda del temps, a cura de Rosa Delor, la qual ha duit a bon port un treball realment notable (cal afegir que com tots els nombrosos que ja té realitzats sobre la mateixa temàtica?).

El resultat aconseguit és realment notable perquè Rosa Delor ha partit de dos encerts bàsics. D'una banda, d'acord amb la visió de l'escriptor, ha prescindit de la vella distinció/diferenciació dels gèneres literaris, en la qual no creia en absolut Salvador Espriu. Així els textos que Rosa Delor ha seleccionat procedeixen indiferentment -per dir-ho així- de la poesia, de la prosa o del teatre i, fins i tot, de les freqüents entrevistes a què va haver de sotmetre's els darrers vint anys i escaig. D'altra banda, de l'establiment dels temes o apartats principals de la seva obra, deu en nombre segurament intencionat, per a emmirallar o reflectir l'arbre teologal de la Càbala, per tal de realitzar el reagrupament dels textos espriuans que s'ofereix al lector per a facilitar-li el seu accés, tenint en compte la tesi fonamental de l'antòloga que el creixement en espiral del conjunt de l'opus espriuà té més transcendència que la successió temporal de l'escriptura dels llibres, ja que el gran escriptor retorna freqüentment en els seus textos a temes ja tractats anteriorment. Conseqüentment, una línia de creixement en espiral ens resulta més explicativa i comprensiva que no un desenrotllament en línia recta, que no correspon al discurs global d'Espriu, considerats tots els seus llibres.

El primer apartat, seguint la taxonomia establerta per Rosa Delor, és Salvador Espriu vist per ell mateix, centrant-se en les seves manifestacions autobiogràfiques -confrontada la seva biografia amb les circumstàncies històriques que li va tocar viure. A un servidor, li ha semblat especialment revelador que, des del primer text recollit (les seves respostes a un qüestionari de 1933 amb ocasió del centenari de la Renaixença), es pronunciï en contra d'alguns aspectes del noucentisme: «Com a defectes generals (amb les màximes reserves i excepcions, però) assenyalaria: manca d'emoció; excés de cerebralisme; respecte una mica infantil i ridícul per la gramàtica, fins a convertir el llenguatge en una mena de cosa rígida, sense colorit... Pedantona».

L'apartat dedicat al mite espriuaníssim de Sinera compta amb la inclusió de la nouvelle Laia, tantes vegades passada per l'adreçador de les seves exigents revisions i, sens dubte, un dels cims de la seva obra. En aquest apartat, he trobat també una frase, procedent del poema XXIV deLlibre de Sinera, que m'ha fet feredat: «la solitud/ dels meus morts que riuen d'estar sempre junts». La secció titulada Titelles de Salom, també inevitable, és on l'atenció del lector és enfocada o ginyada damunt el sarcàstic i poderós contramite de Konilòsia; en aquesta hi trobam textos tan coneguts com El meu amic Salom, El país moribund i Teoria de Crisant, d'Ariadna al laberint grotesc, i també la tan famosa i sonora Cançó banal de la ciutat de Ctesifón, de Les cançons d'Ariadna.

La guerra i El jardí dels cinc arbres són també temes inevitables en l'obra d'Espriu. Dins el segon hi trobam recollida, també sencera, la seva memorable Primera història d'Esther, un dels textos més importants de tota la història de la literatura catalana. Per cert, precedida d'un text molt envitricolladament característic dels moments més extremats de la seva escriptura, datat l'any 1982 (Qui sap si uns didascàlics antisil·logismes, és el seu títol), que un servidor ha de confessar que desconeixia, i on, per cert, dóna una bona repassada -potser excessiva- a Josep Pla, com a conseqüència d'una valoració d'aquest en la darrera pàgina de les seves Notes del capvespro.

L'apartat El miratge de l'amor m'ha resultat sorprenent, ja que està basat en la interpretació que fa Rosa Delor del pensament de Salvador Espriu. Segons aquesta interpretació, el poeta sinerenc hauria cregut que es donaria una certa incapacitat femenina per a l'amor, quant que aquest no seria més que un reflex. Així, el nostre autor hauria cregut en un cert narcisisme femení. Aquesta seria l'explicació del poema Amb música ho escoltaries potser millor, d'El caminant i el mur.

No puc deixar d'esmentar l'apartat dedicat a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Ni tampoc la forta impressió que m'ha fet la relectura d'un text tan repetidament rellegit com el famosíssim pròleg de l'edició de RODA de la seva Obra poètica, aquell que comença: «Avesat a sentir parlar d'idees, quan tots podíem fer veure que en teníem, no m'ha agradat mai gaire l'al·lusió, més o menys pudorosa, a sentiments».

Rellegir tantíssims textos del gran poeta, no en l'ordre que els va escriure, ans en el que resulta d'aquesta classificació temàtica, és tota una experiència per als que ja en som lectors granats. Però crec també que aquesta extraordinària antologia, preparada amb tanta cura i dedicació per Rosa M. Delor i Muns, pot fer un gran servei al jovent que també se sent lletraferit però que encara no coneix gaire la ingent escriptura espriuana.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris