cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
14°

Un poc de tot i gens de teatre

Està bé això que una novel·la escrita per una dona, Belén Gopegui, l'hagi dirigida un home, Gerardo Herrero. Queden els punts de vista molt ben compensats, encara que no sigui en principi la intenció de cap dels dos subjectivitzar les diferents històries que concorren en aquest encreuament. Són moltes les possibilitats i Gerardo Herrero amb el suport literari no les desaprofita. S'ha de tenir en compte que cent minuts donen per a bastant menys que tres-cents pàgines, i aleshores no hi val cap pla gratuït o estètic. Per una altra banda no calen, però és veritat que cada un d'ells ha de tenir una raó de ser. El principio de Arquímedes, com a títol, és definitori del que va succeint tant en l'àmbit laboral com en el sentimental. Al cap i a la fi ambdós son conseqüència de la condició humana, que es el nucli de la narració, de les històries, de les diferents circumstàncies que deixen pas a un desenllaç que és clar que és provisional. Sobretot perquè el discurs de l'original és que ningú no està mai satisfet amb el que té, segons he llegit. En discrep. No és mai dolent no estar conforme: el problema és que volem el que té el veí, que no té res a veure amb el primer plantejament. El principio de Arquímedes no peca de maniqueisme en el sentitit estricte, si bé queda molt clar cap a qui es decanta, sense voluntat d'incidir en l'opinió de l'espectador. Marta Belaustegui i Blanca Oteyza mantenen un duel interpretatiu molt amunt, però qui posa etouch of class, un cop més en la seva carrera és Viky Peña, en un personatge secundari però clau en el desenvolupament d'una part important del discurs.

«El secreto de los McCann», de Tim McCanlies. Crec que el nom de la pel·lícula i del director tenen molt a veure en un film que ha reunit dos grans de la història del cinema, Robert Duvall i Michael Caine, que no necessiten presentació i són prou motiu per anar a la sala on es projecta. Cap dels dos no sobreactua. Com és habitual, donen al seus estrambòtics personatges la ració histriònica que cal. No som cap fan de les pel·lícules amb infant, per ventura perquè la meva edat m'apropa als esmentats des de sempre -un vell prematur. Per tant, la presència d'Osmont hauria de ser un hàndicap en condicions normals, si no fos perquè l'actor sempre m'ha semblat un vellet prematur. Aleshores cap problema. El secreto de los McCann no passarà a la història del cine ni a la zona alta de la filmografia de cap dels tres protagonistes, però basta per gaudir d'una hora i mitja de bon entreteniment.

P.S. Crec que m'han fet cas i ja no hi ha teatre institucional.

J.A. Mendiola.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris