nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

De caixes i faixes i també de moixerifs: commemoracions

Enguany fa 800 anys del naixement d'Abû 'Uthman Sa'îd Ibn Hakam, el primer i quasi únic rais de Menorca (el seu fill Abû Omar no va tenir gaire temps de regnar perquè els bàrbars del nord-oest, en forma d'estol del rei Alfons III, el feren fora de l'illa). Diuen les històries que Sa'îd ibn Hakam era un personatge culte, però religiosament molt integrista, que governà els seus súbdits (no gaire més de 10.000) amb mà de ferro, alhora que exercia de mecenes. La qual cosa demostra que el mecenatge i el refinament espiritual no estan barallats amb el suport a causes més o menys dogmàtiques. N'hi ha prou a girar la vista cap a l'orient, als emirats àrabs del Golf o cap afar west pròpiament dit, nord-americà per adonar-se'n.

Commemorar els aniversaris de les grans figures s'ha criticat sovint com una superstició del calendari, però vist que sembla l'única manera que la gent presti als creadors del passat l'atenció que mereixen, ni que sigui durant un any, encara ho haurem de donar per bo. Més val això que res. El calendari del Consell de Menorca ens recorda enguany que a Ciutadella va néixer fa cent anys Josep Robert Torrent, el qual dóna nom a una escola de primària, el Col·legi Pintor Torrent. Parlant de pintors, recordem que Europa celebra l'Any Rubens, i Catalunya l'any Dalí. L'any passat celebràrem l'any Moll i l'any Verdaguer i l'Any Ruyra...; i l'any anterior era el de Gaudí, i el de Joan Benejam, i el de Francesc d'Albranca... No tenc dubte que tots aquests noms són dignes de ser recordats. Algú ens fa memòria que el 2004 podríem celebrar aniversaris de Joan Alcover, Valentí Almirall, Miquel Coll i Alentorn, Anna Murià, Eugeni d'Ors, Sebastià Sànchez-Juan, per esmentar-ne uns quants. N'hi ha per triar. Podríem fer la llista llarga.

Però ara no parlem de persones sinó d'institucions. La Caixa, el primer poder fàctic de Catalunya i qui sap si dels PP.CC., commemora aquests dies els seus primers cent anys. Són molts d'anys en la vida d'un ser humà, però no tants si els atribuïm a una entitat que té vocació de pedra picada. L'efemèride és una fita propícia per fer tota mena de comentaris: des dels més elogiosos als més crítics. El seu fundador, Francesc Moragas i Barret (Barcelona, 1868-1935), fou un advocat i economista que s'especialitzà en els temes de la previsió i l'estalvi i com a fundador i primer director que fou de la Caixa, impulsà tasques socials i sobretot per a la Vellesa. També va participar en la política catalana del seu temps i va exercir el càrrec de Secretari del Foment del Treball Nacional i conseller adjunt de la Mancomunitat. Quin seria el grau de satisfacció d'aquest prohom de la burgesia catalana si pogués avaluar la trajectòria de l'entitat centenària d'acord amb els seus objectius fundacionals? És una pregunta que no té resposta certa, però que els membres deCol·lectiu J.B. Boix diumenge passat gosaven de qüestionar a la segona pàgina de l'Avui. Deien, per exemple, que amb una filiaImmobiliària Colonia, que ha obtingut uns beneficis de 87 milions d'euros i amb una cartera farcida de macroiniciatives en els sector especulatiu de l'habitatge, molt poqueta vocació social se li denota. D'altra banda, els patrocinis i mecenatges de l'obra social d'una caixa «no és cap acte graciable, sinó una obligació legal i, per damunt de tot, un imperatiu moral», atès que aquestes entitats no es defineixen per ser lucratives ni tenen amo ni accionistes. En aquest context, les polítiques d'aquestes entitats creditícies no haurien de «polititzar-se» malament. M'explic: aquest adverbi modificador negatiu del verb polititzar-se és pertinent en constatar la discrecionalitat de les inversions, que no es sotmeten a criteris objectius ni són supervisades per organismes independents que evitin allò que en castellà se'n diu «compadreo». O constatem també el pacte de silenci que recau damunt les remuneracions de directors i executius -diuen que fastuoses i àdhuc escandaloses. Mirem les memòries presentades pels bancs, en canvi, i ens farem una idea d'allò que les caixes no publiciten. Segons una breu informació de premsa de dia 16, el conseller delegat del Grup Santander, Alfredo Sáenz Abad, va guanyar 5'75 milions d'euros al llarg del 2003... Aquests 957 milions de les antigues pessetes fan del conseller delegat executiu el més ben pagat del Santander, amb un increment del seu sou de «només» un 18'72 per cent respecte a l'exercici anterior. I no patiu per la família Botín, que si don Emilio no guanya més que la meitat que A. Sáenz, déu n'hi do amb el seu sou: 2'59 milions d'euros, que incrementa només un 4'6 per cent el de l'any passat. I la filla Ana Patricia Botín ja en cobra 1'98 (329 milions en pessetes), un 20 per cent més d'increment. No està gens malament d'un any per l'altre. I és que la gent de la jet set té molts de «gastos». Despeses, per exemple, perquè el consell d'administració del SCH pugui manifestar solemnement la seua profunda indignació pel procediment judicial que s'està seguint contra el seu president, Emilio Botín. (Indignats contra la justícia, vostès, que es reparteixen els sous estratosfèrics, i que no poden ignorar que la justícia té sentit en la mesura que garanteix la igualtat de tothom davant la llei?). I que la patronal bancària AEB demani a través del seu president, José Luis Lea, que s'arxivi la causa contra Botín. Despeses per pagar costosíssims gabinets d'advocats que, dia rere dia, aconsegueixen que els Albertos, malgrat haver estat condemnats, continuïn sense ingressar a la presó. Qui fa el blindatge, doncs, dels rics i poderosos: El Tribunal Constitucional? La Moncloa? La Zarzuela? La Casa Blanca...? Ca, home, és més senzill: diguem-ne el poder mateix! El poder de veritat, no l'administració com sol fer qualsevol govern democràtic; el poder que resideix allà de sempre: on hi ha els doblers i la força; el poder de debò, que és arbitrari, intenta prescindir de controls i límits, i està per damunt de les lleis; més encara: les fa i les desfà.

En fi, són coses que passen a la gran Banca. És prou sabut que el capitalisme de vegades pot arribar a ser molt heavy i actuar sense complexos... Però i, a les Caixes, per què no hi ha més transparència? Deu ser perquè, en virtut d'un dels pactes que hi va haver entre PP-PSOE (no l'anomenat antiterrorista, sinó l'altre, el de revisió del projecte de llei de transparència de les caixes), s'està aplicant la no obligació de declarar els crèdits que concedeixen i/o condonen als partits polítics. Aquesta opacitat és bona, si més no, per als partits que en surten beneficiats, encara que no ho sigui gens per a la credibilitat de la política dels partits i de les caixes. I tanmateix, que no havíem quedat -segons van defensar el president Maragall i el príncep hereu de la corona d'Espanya- que no s'havien de polititzar les caixes? I jo què sé! Res no sé, però em creia que el grau de compromís de les caixes no es limitava al repartiment de dividends, sinó que sobretot es basava en la connexió amb la societat que les empara. Una vegada més, devia anar errat.

Tornant a l'altre pacte, el Tractat de Capdepera (1231) entre Jaume I i el «nostre» Sa'îd ibn Hakam -que Déu i Al·là els tenguin, respectivament-, va permetre que Menorca -segons ens ha contat el poeta de Beniopa, Josep Piera- esdevingués «el jardí protegit per la mar»; un «algendar» durant cinquanta-cinc anys del segle XIII, una mena de sobirania pròpia governada per un rais. Aquest rais fou Ibn Hakam, el qual havia recaptat impostos com a moixerif, però una mena de cop d'estat casolà el va encimbellar al nivell més alt del govern de Medina Yazira, la ciutadella de l'illa, tot desposseint Abû Abd Allah Muhammad b.Ahmad b.Hishâm (faquí dels creients, cadí de la justícia i caid militar de Manurqa). Al nostre primer rais se li atribueix un poema en què diu que si ell fos porter del Paradís, hi deixaria entrar els menorquins i els situaria en els llocs més alts de la glòria. Que en voleu, de populisme? Realment, Sa'îd ibn Hakam devia ser un tipus llest llest. Però, ben mirat, potser no tant com els moixerifs d'avui, que recapten, des de les més importants entitats financeres, els doblers de molta gent per fer-ne incessants increments del lucre propi en el camp dels serveis de primera necessitat (Endesa, Telefónica, Repsol, Gas Natural, Acesa-Abertis, etc.). Ahir com avui; avui més que ahir.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris