cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
14°

La igualtat

Durant els anys seixanta, pletòrics d'esperances transformadores, a la seva aula de la Universitat Central de Barcelona, el professor Manuel Sacristán explicava l'evolució del concepte d'igualtat al llarg de la Història. Amb una notable capacitat de síntesi, qualitat inherent al marxisme, i amb gran agilitat conceptual, considerava que en el començament de la lluita igualitària es trobava la figura de Crist. La Revolució Cristiana, deia, hauria marcat un inici del moviment amb la formulació de la igualtat de l'Home davant Déu. El procés, lent, fins divuit segles més tard no arribava a un segon estadi amb la Revolució Francesa que, amb l'abolició de l'ancien régime, posava l'Home en un pla d'igualtat davant la Llei. Era el final dels privilegis de casta aristocràtics, la consolidació de la burgesia damunt el feudalisme com a classe dominant, el punt final dels teologismes, qüestionats d'ençà del Renaixement, i la substitució del principi d'autoritat pel contracte social mitjançant les successives aportacions de Hobbes, Locke i Rousseau. L'«estat social» d'aquest darrer, formulat un quart de segle abans de la presa de La Bastilla, representava una superació de l'«estat natural» i, per tant, una major llibertat de l'Home. Finalment, Manuel Sacristán pensava i deia de bona fe que la Revolució Marxista assenyalava el trànsit cap a la igualtat de l'Home davant l'Home, és a dir, la igualtat dels homes davant per davant ells mateixos. Creia de manera ferma, i ho afirmava amb convicció, que aquest procés dialèctic s'estava produint dia per dia, de manera irreversible, acomplint-se d'aquesta manera el destí de la Humanitat. Val a dir, per donar un punt de distanciament sempre saludable, que Joaquim Molas, en el seu llibre de records autobiogràfics Fragments de memòria (1997), dóna una visió més aviat eclèctica d'aquell guru del PSUC a l'època de la clandestinitat antifranquista: «era un racionalista pur, més ben dit, un idealista que, al llarg de la vida, va construir una gran quantitat d'utopies, algunes d'elles, oposades entre si, i totes, destinades a salvar la humanitat, però que, al més petit moviment de la realitat, s'ensorraven estrepitosament com si fossin castells de dòmino». «El Xoco» no acaba d'entendre aquesta dèria utòpica. Veu el món massa farcit de realitats concretes que no permeten el vol cap amunt.

-Les ales van carregades de plom, companyó. I amb una mort d'hora el 1985, als 62 anys, aquest es va poder evitar veure de quina manera pinten bastos.

-Molas coincidí amb Sacristán a la universitat, primer com a company de curs, i després, de treball. Feren bona amistat, però Molas no s'encabotà a voler salvar la humanitat.

-Millor per a ell. És un treball que supera les expectatives de qualsevol persona assenyada.

-Clar, d'aquí li venien les depressions, al filòsof. Tanmateix cal reconèixer que traslladà el seu anhel a tota una generació d'universitaris que, a la llarga, han hagut d'amollar el mac en terra per la força mateixa de les coses.

-Molas possiblement fou més prudent, més assenyat a la catalana. La rauxa de voler transformar el món no li acabava de fer el pes i no compartí la fe encesa que mai no es consumeix de Sacristán.

-El marxisme de Molas fou només un mètode de treball per a l'ordenació de la història de la literatura catalana. Ell ha tingut temps de veure, com tots nosaltres, el famosíssim «final de la història».

-Vist d'aquesta manera, Sacristán evità contemplar la derrota. No sé si fou sortat, perquè tot el que ha vingut després...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris