nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

Aquest article l'estic escrivint demà

En sentit estricte sí que és vera, que aquest article l'hauria d'haver estat escrivint demà. O sigui, avui. I amb ell regalar-te una rosa divendres, seguint una tradició que aquí no ho és i per això els qui les tradicions ni els van ni els venen la poden acollir, com acullen el tempura -l'arrebossat japonès-, la carn d'estruç -un pollastre immens molt més voluptuós però molt menys útil que la quica: els estruços no es mengen les paparres- o les dietes macrobiòtiques. L'experiència de qui viu a Mallorca un Sant Jordi després d'anys vivint-lo al Principat desencoratja. A l'illa la diada no és una reivindicació multitudinària i coral de la primavera; les cases no se'ns tenyeixen de roig. És més una festa comercial·loide muntada entorn del llibre. Una espècie de dia del pare o de la mare sui generis, on no saps exactament qui homenatjar, si la lletra, la tele, l'amor, els amors, l'amor propi, res d'això d'abans o tot això d'abans. Col·locat, a més, aquests anys, com estratègicament entre dues altres cites amb olor de tinta: la setmana i la fira. Dos esdeveniments en què també se celebra el paper, però que obvien -o esquiven- l'amor. Així que menfot que demà hagin mort Cervantes i Shakespeare. Allà on se celebra Sant Jordi la festa va més enllà del mercadeig dels centres comercials -que també- i per això mateix demà es diferencia de les altres fires relacionades amb el llibre. I la raó, amics, és la flor. Els meus tres rosers ho intueixen, i per això fa dies que els seguesc de prop la carrera particular: han posat mesions a qui treurà la poncella just divendres dematí; ells saben que aquella rosa -i només aquella, coses del calendari- competirà amb qualque altre exemplar manllevat onsevulla -malauradament els especímens humans del gènere masculí no solen rebre flors- i amb qualsevol llibre comprat per obligació -el podria haver comprat despús-ahir o divendres que ve, quan ens haguem recuperat de la sagnia dels ives, per exemple- que potser agafarà pols en la llista d'espera abans que ens dignem a llegir-lo. Ella, però, única, la veurem obrir-se, impregnarà la sala amb l'olor que no fan les altres i, en estar desclosa completament, s'haurà acabat. A tot estirar si hi ha qualque pètal especialment gros -o que la casualitat el dugui fins el lloc idoni-, dormirà una temporada, qui sap fins quan, dins d'un llibre... Però per a la rosa no hi haurà ni llistes d'espera, ni tauletes de nit, ni taques de cafè, ni fulles doblegades per un ús esburbat, perquè tot per a ella és peremptori. En tot cas, com a molt, dilatarem el final amb una aspirina, que va tan bé per a tot que també va bé per a les flors, encara que no hi ha hagut mai cap rosa que em digués, en haver-li posat la pastilleta, que es trobava més bé, xalesta, orgullosa, presumptuosa i efímera com és. Xalesta, orgullosa i presumptuosa perquè és efímera, i ho sap... i que en tenguem per molts d'anys, de belleses fugisseres...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris