nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
22°

Sobre les modalitats... per exemple a les ciències

Ja fa més de 12 anys que alguns professors impartim seminaris de llenguatge d'especialitat a l'Institut de Ciències de l'Educació (llenguatge cientificotècnic, juridicoadministratiu, d'humanitats, etc.) adreçats principalment als professionals de l'ensenyament. Aquests seminaris volen aconseguir, per una banda, la normalització lingüística i terminològica de les diferents especialitats i, per l'altra, conservar les particularitats pròpies de cada llenguatge específic.

És evident que els llenguatges de la física, la química, l'enginyeria, la biologia, etc. formen part d'un registre força particular i són, sens dubte, varietats lingüístiques funcionals. De fet, es tracta de registres lingüístics amb un alt grau de formalisme i molt estandarditzats, que es diferencien clarament d'altres registres com ara el col·loquial, familiar, etc.

En particular, el llenguatge cientificotècnic ha cultivat tradicionalment la propietat, la precisió i la univocitat del seu lèxic. En general cerca defugir la sinonímia, les formes més poc esteses territorialment, les formes menys estandarditzades... a fi d'aconseguir per un costat la monoreferencialitat (imprescindible per un discurs que sovint és complex pel que fa a conceptes) i per l'altre la universalitat (tan característica en la comunicació científica). Amb aquesta finalitat, el llenguatge científic diferencia, de vegades, el significat de mots i expressions que en altres nivells de llengua són equivalents o, d'un ventall de sinònims del llenguatge corrent, tria com a terme el que té menys accepcions.

Els llibres de text i en general els recursos didàctics de l'entorn educatiu tenen l'obligació de contribuir al coneixement del llenguatge d'especialitat entre els futurs professionals de les diferents disciplines científiques. Evidentment de manera progressiva, però clarament des dels inicis de la formació especialitzada, o dit d'una altra manera, quan la ciència es comença a denominar química, física, biologia, geologia, etc.

No obstant aquesta necessitat, són nombrosos els exemples que demostren que en català, i en aquest àmbit, encara no s'ha aconseguit una completa normalització terminològica. L'excessiva influència de la llengua castellana i la insuficient consolidació de l'estàndard català ocasionen una descurança significativa, entre els professionals, pel que fa al tractament de la llengua pròpia en els àmbits d'especialització. Actitud lingüística que sovint va associada a la concepció tradicional i errònia que considera el castellà una llengua modèlica, rica i de lèxic precís comparat amb el català, sempre més pobre, ple de vacil·lacions, de lèxic poc escrupolós i més adaptat als registres informals.

Encara ara, alguns professionals davant dues alternatives diferents, lingüísticament possibles, es decanten per la més propera al castellà o bé per una solució més aviat informal, sovint local, que implica una important pèrdua de precisió i propietat.

Els exemples, malauradament, són nombrosos i la problemàtica ben real. A tall de mostra, observareu que en el discurs docent o en els llibres de text són freqüents, per exemple, les tempestes amb un gran «aparell elèctric» quan realment volen dir aparat elèctric, o el «gel conglomeràtic» d'un «glaciar» que millor és eglaç conglomeràtic de la glacera, els «sers vius» que volen ser éssers vius, els graus «baix zero» o impròpiament «davall zero» que són realment sota zero, les «closques» o «conxes» dels mol·luscs volent dir petxines o conquilles, les «arenisques conxíferes» quan són simplement gresos conqüilífers, el «tassó» de precipitats per vas de precipitats, un «número sencer» que més aviat vol ser un «nombre enter», un planta de «fulla xapada» que de fet és partida, un gas «sobreencalentit» que millor és «sobrescalfat», un «intercanvi» d'ions quan és realment un bescanvi, una anàlisi de la «retxa» mineral quan ens referim a la ratlla del mineral, «l'alçada» d'una alzina volent dir l'alçària de l'arbre, la infecció del «budell gruixat» per intestí gros, el metall «pesat» per pesant o simplement netejar els tubs d'assaigs amb una «granereta» de laboratori en comptes del tradicionaescovilló. I així podríem esmentar molts altres exemples en molts diversos camps.

Atesa aquesta realitat és lògic que les mesures que en matèria lingüística ha anunciat el Govern de les Illes Balears provoquin una gran preocupació i un ferm desacord. L'ús inadequat de les modalitats i de les formes més dialectals i la seva potenciació en els llibres de text pot provocar moltes incorreccions i la pèrdua progressiva de la formalitat i l'estandardització pròpies dels llenguatges d'especialitat, a més de negligir la feina feta durant més de 12 anys i que ara començava a donar fruits. Al cap i a la fi, sembla que el Govern genera missatges confusos o bé no està tan preocupat com diu per la substitució dels dialectes per les formes més estàndards, sinó que tem la substitució natural de l'estàndard espanyol pel català, quan el primer ha ocupat aquest espai durant cents d'anys per simple imposició. Esperem que aquests futurs canvis anunciats siguin, si més no, assenyats i respectuosos amb les diverses varietats lingüístiques i molt especialment en l'àmbit educatiu. I si no és així, esperem que el Govern finalment no doni «llum verda» (que de segur vol dir llum verd) a aquestes mesures.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris