cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Bàmbols, bàmbols som!

Resulta que de l'onada migratòria d'aquests darrers anys, a Mallorca -la gent que ve a cercar feina- els de procedència extracomunitària han pegat una estirada impressionant. D'aquests, un bon contingent són sud-americans. Molts són argentins. I d'entre aquests, alguns són descendents dels mallorquins que el segle passat anaren a l'Argentina i que ara, en certa manera, retornen. Són fills o néts d'aquells que fugint de la fam, anaren a provar sort o a fer fortuna. Els presidents dels casals balears a l'exterior demanen ajuda al Govern per trobar feina a les illes. Camins tortuosos de l'economia mundial, caramboles del destí.

Bàmbols. Bàmbol, vol dir, pam envant, pam enrera, beneit. Qui són els bàmbols? Els bàmbols són, o eren, els mallorquins que partien a fer les amèriques. Així hi veníem catalogats a l'opereta, exitosíssima al seu moment, Ai Quaquin que has vengut de prim!. En aquesta obra s'hi conten les peripècies d'en «Quaquin», el qual, retornat de «S'Argentina» més pelat que un jonc, ha de fer creure que és un potentat, perquè el seu sogre espera-a-ser el deixi festejar la seva filla, fins que a la fi, tot se destapa. La conclusió és que som uns bàmbols, pel fet de decidir emigrar. Ma mare, de joveneta, va actuar a alguna de les representacions d'en «Quaquin» i, qualque pic, encara, em canta alguns trossos de l'obra. Tenc, en podríem dir, referències de font oral. «Que hermosa és Mallorca i els mallorquins!/ mos morim de ganes de fer-mos endins/ i deixam ca nostra i mos embarcam/ i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols/ com no hi ha en el móm/ fugim de la ditxa / bàmbols, bàmbols som!» i el final contundent «...Bambóls!». I acaba el tango. Perquè la peça és cantada amb ritme de tango. Si li llevam el pes de chauvinisme que pertoca o la part d'enyorança corresponent, l'emigració dels mallorquins va tenir tota la simptomatologia de l'emigració dels pobres: misèria a ca nostra. I n'hi havia, a coces! Em deia l'amo en Xesc des Revellar, 94 anys ben duits, no fa gaire: «ara mostren la pobresa del Tercer món per la televisió i jo l'he coneguda de ben a prop. Quan jo era al·lot, el Tercer món era aquí , a Mallorca». I hi devia haver, també, les «cadenes migratòries», algun emigrant que allà li havia anat bé, o mitjanament bé, que cridava els altres parents, i les «màfies» que organitzaven els viatges, plens de pors i d'incerteses. Bàmbols?

En un viatge a l'Argentina, duia la comanda d'anar a veure una parenta, una filla d'un costitxer, que ja havia nascut allà. Record bé l'adreça: Cachaval 4040. Vaig dir al xofer del taxi si ho trobaria, i després de consultar i consultar em digué: «creen que está por las casitas bajas del Hospital de los Italianos». Bones Aires és una ciutat immensa, estesa en forma de taca d'oli, rodejant el centre, i la recerca de la casa em dugué mig matí. A la fi ho vaig trobar. No hi havia dubte: Cachaval 4040. Era una caseta de planta baixa en un llarguíssim carrer de casetes totes ben iguals. La que un servidor cercava tenia sembrades a banda i banda de la porta, dues «marqueses», fulles d'acant, verdes i esponeroses. Toc. Una dona obri. En veure el xofer, torna a tancar, assustada. Li dic que «vengo de Mallorca». En sentir Mallorca, torna a obrir, poquet a poquet... i en afinar-me es posa a plorar. Entra dins la casa i torna a sortir amb un portaretrats: érem jo i la meva dona el dia que ens casàrem. Em tenia a mi, juntament amb altres fotografies de gent del poble, damunt una tauleta a la saleta d'entrada. Formava part de la seva iconografia i de la mítica que el seu pare li havia inculcat respecte de l'illa on va néixer. Ella era i se sentia argentina i els seus fills, ja grans, formaven part d'un altre país al qual son pare havia fuit cercant millors condicions de vida que les de Costitx a principis del segle XX. Bàmbols?

L'altre dia em mostraren un jovenet i em digueren: «El veus? És un renét de l'amo en Jeroni, aquell que va anar a l'Argentina. Sa mare i ell ja hi varen néixer, ara l'han enviat a cercar feina per aquí». Entre operetes i refranys reaccionaris, el pensament i el sentiment sobre l'emigració és ben diferent, depèn de si ets al cau dels qui la reben o ets dels qui han de partir. «I deixam ca nostra i mos embarcam...», quin neguit, diuen, haver de deixar ca seva, per necessitat, i encara que sigui per l'enlluernament de fer fortuna. Un mal sou aquí, una doblerada allà. Bàmbols?

Més enllà de les xifres, algunes d'elles espectaculars, dels emigrants estrangers que s'han assentat a Mallorca aquests darrers anys, xifres, per altra part, males d'engirgolar ja que entre el anomenats emigrants «irregulars» o «sense papers», i els anomenats emigrants-comunitaris-residents -els estrangers que s'instal·len aquí, llogant o comprant una segona residència-, la veritat és que els números ballen de mala manera. Sempre, però, hi ha més gent que la que diuen les estadístiques oficials. De les moltes problemàtiques generades per aquests emigrants recents, els processos d'integració (un emigrant hauria de passar de «ser aquí», a «ser d'aquí») i la valoració que en fan els residents són dos caires sobre els quals encara hi ha molta de feina per fer.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris