nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

Mort Cambó, visca Zapatero!

La necessitat d'una nova etapa, una refundació o una segona transició, és una evidència en la política espanyola. Els darrers quatre anys del PP han accelerat el procés fins al punt de provocar una múltiple aliança de tothom contra l'aznarisme. Zapatero ha estat cridat, com De Gaulle l'any 1958, a refundar el règim. Bàsicament, De Gaulle va fer el contrari d'allò que s'esperava d'ell: mantenir Algèria sota la dominació francesa. Va començar amb el famós crit de «Vive l'Algérie française!» i va acabar lliurant el poder al Front d'Alliberació Nacional de Ben Bella. És a dir, els polítics, en els monents crítics, actuen d'una manera imprevisible. Zapatero, en el debat d'investidura, ha dit que no té ni una gota de centralista (una mentida clamorosa) i que la plurinacionalitat i la pluriculturalitat de l'estat (ell en diu Espanya) són un fet positiu que potenciarà des del govern central. Veurem en què acabarà tot això, perquè els francesos no tenen l'exclusiva en qüestió d'incompliments. En aquest debat, en qualsevol cas, ha quedat clar que s'ha acabat la anormalitat que significava la presència del pujolisme amb un pes important a les Corts. La vocació de prioritzar la implantació d'un determinat model d'Espanya (liberal, europea i moderna) per damunt dels interessos locals de Catalunya, s'ha esvaït amb Pujol i els seus representants a Madrid. La fascinació de Pujol per Cambó, el model d'aquest comportament, ha desaparegut de l'escena pública, i ara Duran i Lleida actua com un polític nacionalista normal. Ara, quan ja no té poder per aconseguir res, CiU comença a exigir la reforma de l'Estatut, les seleccions catalanes, els papers de Salamanca, i tot un llarg etcètera de reivindicacions que fins fa poc «no tocaven». Els altres partits nacionalistes i regionalistes han actuat igual: demanant el reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat i allò que consideren més necessari per als seus territoris respectius. I, dins aquesta uniformitat, el discurs de Joan Puigcercós no ha estat el millor. El contingut ha estat correcte, però la seva intervenció ha estat pesada i desestructurada. I ha plantejat dificultats innecessàries a Zapatero quan s'ha proclamat independentista. Una norma bàsica (que els bascs apliquen assíduament) és que la millor manera de fer assumir a l'interlocutor la possibilitat de la independència del país propi és actuar com si ja fos un país independent. A Madrid s'hi ha d'anar a discutir les condicions de la convivència, igual que si es tractàs d'un acord entre nacions sobiranes. Proclamar l'independentisme a totes hores pot indicar més que res poca convicció. A més, ERC no és un partit independentista virulent perquè, més enllà de proclames solemnes, encara té el perfil que fa anys li donà Heribert Barrera al Pi de les Tres Branques: «O igualtat o independència». És a dir, ERC sempre està disposada a donar una darrera oportunitat a Espanya. Finalment, queda la incògnita de si Zapatero aprofitarà aquesta oportunitat. En el debat ha dit coses que no s'havien sentit mai en boca d'un aspirant a presidir el govern, i les que han dit els nacionalistes no han estat xiulades ni s'han sentit potadetes. Fins fa poc eren reaccions corrents. Un president no hostil i unes Corts no hostils. Sembla mentida. Veurem si dura gaire, per això.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris