nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

Educats

Som a la sortida de les vacances de Pasqua i a punt d'envestir la recta final del curs escolar. El meu Institut d'Ensenyança Secundària, el J.M. Quadrado, de Ciutadella, està celebrant els primers cinquanta anys d'existència mentre les autoritats fan plans per construir-nos un edifici nou i ens complaem a parlar sobre els resultats que pot donar en la formació d'un bon grapat de generacions mig segle de vida docent a la comarca occidental de Menorca. Més enllà de conferències i discursos, que benvinguts siguin si ens ajuden a entendre què ens ha passat en cinc dècades, amb llums i ombres, l'ocasió és bona per avaluar el grau d'èxit obtingut en la tasca educativa, això que diuen que serveix per formar «capital humà» (!)

Sentim també els discursos parlamentaris de la investidura d'un nou president del Govern espanyol. Com a mesures immediates, la comunitat educativa demana al nou executiu una moratòria en l'aplicació de la LOCE i la paralització de la llei orgànica d'Universitats, les dues grans reformes en matèria d'ensenyament en el passat immediat, que van ser aprovades sense comptar amb el consens majoritari i amb una important contestació social.

Fa poques setmanes llegíem a la premsa algunes declaracions relatives a una enquesta d'avaluació del sistema educatiu a les illes Balears. S'hi destacava que els nostres alumnes són uns «il·letrats» (?) en Història i, per a provar-ho, s'afegia que no saben ni quan va ser la Revolució francesa. Contra aquest presumpte estat de coses, la resposta de l'administració autonòmica, posada en boca del director general d'inspecció educativa, era: -Augmentarem una hora més a la setmana de Matemàtiques i de «Llengües oficials». Les matemàtiques «ajuden amb [sic] la Física i Química i les llengües amb la Història o la Filosofia».

Saber de números és bàsic per treballar les ciències i saber llegir i escriure, parlar i entendre és quelcom necessari per a l'aprofitament de les matèries «de lletres». I no obstant açò, ¿qui pensa que no es necessita igualment saber llegir i entendre l'enunciat d'un problema per tal d'explicar-ne el plantejament i trobar-ne i expressar-ne la resolució? No es tracta, doncs, de diferenciar maniqueament «lletres» i «ciències», reduccionisme que falseja la realitat. Davant d'aquestes declaracions, no val ni com a excusa allò que «són polítics i han de tenir una resposta per a cada pregunta». Tanmateix, açò no vol dir que tenguin per a cada problema una solució, la qual cosa jo no els ho exigiria. Sí que els exigesc, en canvi, una mica de rigor. I no és rigorós, ni de rebut, que amb el xàfec que cau damunt l'ensenyança pública hi hagi qualque director general o conseller, o pare d'alumne, que proclami que tot es resol exigint al professorat més capacitat de «motivar» els alumnes, contraposant-nos a la gran força de seducció que tenen avui determinades indústries de l'oci, com poden ser les consoles i els videojocs. Senyors meus, deixarem el tema de la «motivació», si us plau, per als pedagogs del «dolce dire niente» (feliç troballa del col·lega I. Mascaró) i la seducció per a altres professionals del ludisme i del món publicitari en els grans objectius consumistes. L'escola deu ser una altra cosa.

I continua dient l'autoritat de la Conselleria d'Educació: -«Los estudiantes de hoy saben menos, pero gracias a la más larga obligatoriedad de los estudios, son más los que estudian». És fantàstic! Hem aconseguit reduir el nombre d'analfabets tot incrementant els analfabets funcionals. O no és ben bé açò el que està succeint?

La solució no crec que sigui posar més hores lectives de determinades assignatures (en diuen «matèries instrumentals»), sinó aconseguir que les que tenim dins l'horari esdevenguin eficaces des del punt de vista del rendiment escolar. I açò, entre d'altres coses, passa -em sembla veure- per impedir que un parell d'alumnes, anomenats «objectors escolars», puguin boicotejar dins una aula el desenvolupament normal de la classe. Aquests boicots estan succeint realment. És un drama: els alumnes «normals» es veuen obligats a compartir l'aula amb uns quants d'«especials», que ni donen la talla ni tenen gens de voluntat posada en el seu progrés. ¿A qui beneficien situacions així? No cert als alumnes objectors, que mereixen que algú els digui que han de repetir curs. Tampoc no beneficia gens la majoria d'alumnes, que no mereixen que ningú els faci la punyeta en la seua línia de superació. Ni beneficia el futur batxillerat, que ha de formar alumnes preparats per fer front als estudis superiors amb garantia.

Hi ha coses que fan de mal dir. No m'agrada gens coincidir amb el reaccionarisme més ranci, ni crec que la qüestió sigui de mantenir o enderrocar la LOCE o la LOGSE. La legislació pot ser important, però no tant. Procur ser fidel a un plantejament d'esquerres -igualitarista, sí!-, i, per tant: ¿és cert que a una escola privada, en seleccionar els alumnes directament o indirecta, pot eliminar, en bona part o totalment, el problema de què estic parlant? És ver o és fals que hi ha casos d'alumnes rebotats de la privada que acaben a la pública? És o no és veritat que la gran majoria dels alumnes «problemàtics» no entren sinó a la pública? Qui va a la privada? Em sembla que no precisament els fills de les capes socials més desafavorides. Ergo...

S'han d'oferir solucions diferenciades per als alumnes diferents. Aquí trob que hi ha el vermell de l'ou de l'autèntic igualitarisme: aquells que no estan «motivats» per a seguir el currículum escolar des dels mínims d'esforç i superació personal, en tost de tenir-los dins l'aula (com a mobles en el menys dolent dels casos), han de poder accedir a aprenentatges bàsics (aprendre a respectar-se a ells mateixos i a respectar els altres; treballar solidàriament en grup; calcular suficientment per entendre llurs futures nòmines; expressar-se educadament i assumir els límits que exigeix la convivència, etc.), requisits sine qua non per a integrar-se a l'aula i seguir ensenyances reglades, i, posteriorment, per integrar-se a la societat. Una societat cada vegada més competititiva, que es fonamenta en el coneixement i que condemna a la subalternitat aquell a qui, tanmateix, assegura voler donar una oportunitat garantida.

L'educació és cosa, en primer lloc, de les famílies. El compromís en l'educació dels infants i adolescents és allà on s'ha de contreure. El «Pacte de Família». Els professors de Secundària ens hem de comportar amb seriositat, és clar, amb competència en la matèria que explicam, amb dedicació personalitzada (sempre que la persona no es tanqui en banda i es negui a deixar-se ajudar). Açò no obstant, això de la «motivació» no ve ni pot venir unilateralment d'un professorat que dedica tres o quatre hores a la setmana a la tasca docent dins l'aula amb cada grup d'alumnes i comparteix amb ells l'espai de l'institut. La motivació procedirà, en primer lloc i amb molt major mesura de l'entorn familiar. I si aquesta motivació (que no seducció o compra-xantatge: «et donaré si tu em dónes...») no funciona, gairebé res ja no serà possible. No ens enganem.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris