nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

I diuen que ja les té, aquestes coses, la primavera...

Aquestes marques que en Pau troba darrerament al seu pis -al rebedor, a la sala, a la banyera- tenen tot l'aspecte dels senyals que deixa en les pel·lícules el departament d'homicidis, amb guix, per marcar on s'han trobat els cossos. El meu amic no en va fer gaire cas el primer dia, en arribar el vespre -ja tard, després de sopar amb na Mercè i na Paula- i reconèixer el traç segur en el parquet. Va pensar que el seu germà li havia gastat una broma pesada -en Toni té les claus del pis des que ho van deixar amb na Marga, ara farà mig any- i la mopa va fer bona feina: una passada i el dibuix va fugir com si realment fos guix.

T'assegur, però, que no havia estat en Toni. I potser no són de guix, tampoc. En Toni era amb mi, aquell vespre. I jo mateix vaig ser protagonista de la segona troballa, tres dies després. Acabam de sopar, i en Pau s'aixeca a fer un cafè. Jo qued a taula amb na Paula, xerrant de no res i, de sobte, me n'adon que just davall la tauleta de centre de davant del sofà verd lloro hi ha unes guixades a terra. Aparegudes de sobte -eren allà i cap dels tres ens n'havíem temut? Interromp el monòleg d'ella i li faig notar. Allà hi havia, talment una escena de CSI, el dibuix d'un cos estès a terra. «No és un cos», matisa na Paula, perspicaç, com sempre. «Són dos cossos i diria que en actitud no pas de cadàvers, sinó de vital intercanvi sexual». Les riallades van fer tornar en Pau al menjador sense cafès i a ell no li va fer cap gràcia. Com el primer estigma, es va esborrar passant-li un pedaç net. Pens que probablement s'hauria esvaït amb una bufada. El misteri es va repetir minuts després, en anar tots tres a la cuina -acompanyàvem en Pau, havent renunciat al cafè, a cercar unes copes, com per celebrar els esdeveniments primaverals- i comprovar astorats que damunt la taula de la cuina hi havia un altre dibuix, aquest potser més lúbric que el de la sala.

-T'hi reconeixes, Pau?- na Paula. -Mai de la vida -en Pau-. Jo aquestes coses, al llit. I des que no hi ha na Marga que no...

Ai, en Pau, quin «apuro» quan na Paula li diu que aquestes marques no volen dir res i amb la mirada assegura -na Paula no ho pot evitar, dir amb els ulls veritats com a temples- que no poden no voler dir res. Aquella nit -fa tot just una setmana-, tots tres repassàrem el pis a la recerca de noves evidències de les presumptes banyes del nostre amic. N'hem trobades dues al quarto de la planxa, tres al dormitori -només una al cobrellit-, una a la bugaderia, una altra a l'estudi i dues a la sala. La de la banyera pren forma en regalimar l'aigua per sobre. No n'hi ha cap de repetida.

S'ho ha pres bé, en Pau. Diu que reproduirà els dibuixos en din-a-tresos per d'aquí a uns anys fer-ne una exposició. Espera que l'embruix duri fins passat l'estiu, que ara que li ha vengut la inspiració no voldria haver d'imaginar-se'ls, els ninots amatoris. A mi m'ha demanat que n'escrigui un conte, amb la feta. I a na Marga que torni, que potser s'ho haurien de repensar...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris