cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
24°

Llegir per obligació i llegir per necessitat

La lectura per obligació va en contra de la lectura per investigació -si se'm permet l'expressió- o, més senzillament, la lectura per afany investigador, per deler d'aprendre, per fam de conèixer. Val a dir, doncs, que obligació i necessitat no tenen per què coincidir; més aviat tendeixen a contraposar-se, en aquest terreny com en tants d'altres.

Servidor, darrerament, ha hagut de llegir massa narrativa per obligació o per comissió. Acceptar ser membre d'un jurat té aquesta servitud, la d'alterar el teu programa de lectura, ja per si prou sobrecarregat. Això afecte de valent la feina que consideres prioritària. Si aquesta, ja de per si, excedeix la teva limitada capacitat, cada embarcada d'aquesta mena -en la labor d'un nou jurat- t'empantanega encara una mica més i els textos per esclovellar se't van acumulant, i gairebé no pot fixar la vista en cap prestatge de la teva lleonera sense trobar-hi algun material pendent, algun llibre que t'espera, Déu sap quin temps fa.

Perquè tu no pertanys a cap grup de lletraferits girats de cara al passat. Certament, no t'has mogut mai per a entonar cap elegia. Llorenç Villalonga ho tenia molt clar, que no hi ha més paradisos que els perduts. És clar que si la infància fos sempre un paradís, aleshores tothom tindria un paradís, més petit o més gran, a l'esquena. Però -per un costat- hi ha infants que no n'han conegut cap, de paradís. I, per altra banda, cal plantejar-se la qüestió de quin temps duren, realment, els records de la infància. Val a dir que la tesi que tota infància ha estat un paradís tal vegada no acaba d'aguantar-se del tot, perquè -en qualsevol cas- un petit paradís ja oblidat o no recordat tampoc ja no seria efectiu. Més cruament: a partir d'una determinada edat, no hi hauria petit paradís que pogués aguantar-se, d'alguna manera mantenir-se.

En definitiva, per a molts o per a alguns, el futur pot ser més absorbent que el passat. Això comporta que, per força, hi ha d'haver almanco dos tipus de textos literaris, segons enfoquin més la seva atenció cap al passat o cap al futur (els textos enfocats al present, al límit del present, sempre en moviment, podrien ser considerats eventualment els periodístics, malgrat ho resultin ser també els textos de la poesia d'una certa consistència o virtualitat).

En el cas de la narrativa, els textos predominants -i quasi exclusius- serien, sens dubte, els encarats amb el passat. Per qualque cosa les diferents formes verbals del passat són les més usades en la novel·la i en la narració en general. En el cas de la parenta pobra, és on trobarem més varietat de temps verbals: el mateix hi podem trobar el passat que el present, o el mode subjuntiu, o fins i tot el temps futur. En els magnífics poemes d'Imitació del foc, del nostre Rosselló-Pòrcel, hi trobam versos de gran força en aquest temps, en moments d'especial intensitat dramàtica. Recordem-ne sols un exemple, en el final de la memorable Auca, dedicada a Gafim: «Rellotge, calla i no diguis que l'infant s'acosta. / Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes; / el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran a la nit, perquè no parli».

Tanmateix, l'enfocament cap al passat o cap al present i cap al futur, no depèn sols dels temps o modes verbals emprats en un text; l'impuls cognitiu o la pulsió cognitiva hi tenen segurament un paper més determinant. És clar que pot interessar-nos esbrinar o aclarir algun fet del passat. Però sempre ens hi jugam més en l'aclariment del present i del futur, que no en l'aclariment del passat (aclariment que, de més a més sempre es farà per les seves repercussions posteriors). I, de fet, cercam una veritat majorment o més aviat atemporal. Fins i tot la mateixa filosofia de la història es troba bolcada de cara al futur. El que ha passat sols ens interessa en tant determina el present i influeix en el futur. La filosofia ens interessa molt més que la història. Si defens tot això, ningú s'estranyarà, idò, que confessi el meu parti pris pel futur. Tampoc que reconegui la meva preferència per la parenta pobra, vis à vis amb la parenta rica editorial que és, de totes totes, la narrativa. De més, com ja he subratllat, hi ha el problema de la limitació de la nostra capacitat lectora. Qui vagi afamegat de veritat, es pot trobar amb un autèntic coll de botella quan tracti de posar una mica d'ordre en les seves lectures. Definitivament, llegir per obligació no és el mateix que llegir per necessitat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris