nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Pasqua de Resurrecció d'una pionera

Fa una temporada que estic treballant amb gran delectació en la història d'una dona pionera. Nomia Maria Elena Maseras Ribera, nascuda a Vila Seca el 1853. El seu és un relat de gènere a cavall entre l'esquerda i la frustració. Entre l'esquerda, perquè tingué una gosadia inaudita però seminal. Sola i tossuda, féu el primer forat irreversible al granit insolent i cofoi de la societat patriarcal masclista que li tocà de viure a la darrera meitat del segle XIX. Vull dir, en uns moments en què aquesta anomalia social travessava moments de màxima intensitat, moments d'impermeabilitat als drets de la dona veritablement terrorífics. A la vegada, però, fou la seva, també, la història d'una frustració, per com veuria estroncat el seu somni primigeni de «ser» metgessa, la primera metgessa espanyola. És ben exacte recordar que s'hi titulà, en Medicina (1878), però cal saber el final del periple. Un silenci buròcrata d'home gris, fossilitzat, i la por social a posar-se en mans d'un facultatiu amb faldilles, la feren desistir del somni hipocràtic. La jove en qüestió, nascuda catalana, acabaria, finalment, refugiada en la molt femenina professió de mestressa de filletes de primeres lletres. 'És clar: mestressa i de filletes! Revestida d'aquesta condició -molt més idònia al sexe femení-, un dia incert de per devers 1890 la senyora, del port de Barcelona estant, féu una travessia melangiosa. No hi hauria retorn a la llar. S'embarcà en un vaporet desnerit, arcaic i esbufegant que la trasplantà a una remota illa, en un lloc breu i solitari, isoladíssim, en una latitud embolcallada de blaus enmig del Mediterrani occidental. Li degué semblar talment que marxava a una mena de Saint Hélène de Napoleó, arrencada de la glòria a què aspirava, mirada com un ésser estrafolari, cobejós i retut. Dotze hores de solcar mar endins, fent cap al punt en què el sol s'enlaira els matins, la deixaren sobre els rocs de l'illa de Menorca. Mai més no en sortiria, llevat del dia que passà avall per deixar aquest món. ¿Com la rebé aquesta illa, a vegades esquerpa, a vegada indiferent als forasters? En tant que mestressa, l'estimà i li agraí els serveis pedagògics de quinze anys al capdavant de l'escola de filletes de Sant Josep de Maó. I en tant que metgessa, l'elogià pel fet mateix d'haver estat la primera alumna espanyola a resseguir estudis universitaris i la primera dona a assolir la llicenciatura en Medicina. Ara bé, l'atavisme patriarcal imperant resultava irreprimible. I així, és clar, s'escoltaren els elogis indefectibles que la titulació mereixia, però amarats de tuf paternaloide. A partir d'aquí, mai, que sàpiga, cap menorquí del seu temps no li demanà un diagnòstic, un simple consell clínic. Ni davant patologies letals ni davant constipats d'estiu. Travessà, idò, un període menorquí que, boni bé, li hagué de semblar una mena de desterrament, si no exactament geogràfic i polític, sí moral i contra la seva dignitat humana. I açò no obstant, la seva tenacitat fou pètria. No doblegada del tot després de la frustració de no veure's projectada com a metgessa en exercici, i després del silenci negligent de les autoritats universitàries que ni tan sols contestaven els seus requeriments per examinar-se per al grau de doctora, Maseras un bon dia, armada de convicció, es dirigí al cenacle dels savis locals que, aleshores -estem a l'any 1904-, havien fundat l'Extensió Universitària de Menorca. Resolta i seguríssima, es proposà a si mateixa per dictar-hi una conferència. D'aquesta manera, el 21 de maig -ara es complirà el centenari-, Maseras es convertia en la primera dona d'arreu de l'Estat a ocupar una tribuna cultural, davant un públic adult, predominantment masculí. L'excepció potser hauria estat la comtessa de Pardo Bazán, però pareu de comptar! En tot cas, que fou la primera a Menorca, i potser també a les Balears, no crec que hi hagi pas dubtes. Era inaudit que una dona s'atrevís a posar-se dalt una trona per dissertar sense, abans, ocultar sota cap disfressa la condició física i biològica de ser del sexe femení, com havia fet Concepción Arenal, que hagué d'amagar-se dins una levita negra, un plastró i uns pantalons de ratlles, perfectament viril, per assistir d'oient a les classes de Dret. La idea de matricular-s'hi, no la pogué somiar ni sòbria ni èbria. I bé: Maseras hi dissertà. Ho féu com unes castanyoles, amb verb ric i formadíssim, per tal de reconstruir la lluita de la dona en el curs de la història de la humanitat per tenir igualtat de drets educatius. La sala d'actes s'omplí a rompre. No sabem, però, si era un públic atret per la matèria intel·lectual, o més aviat picat per l'espectacle de veure-hi una dona -una dona!-, com un qui té la cobejança de trobar-se la dona barbuda. La conferenciant moriria el desembre de 1905. Quan una segona dona pujà a una tribuna cultural menorquina, ben entrats els anys seixanta, de l'heroisme de Maseras no hi quedava ni l'olor. Avui, però, volia refrescar-vos-el, amb l'alegria d'una Pasqua de Resurrecció.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris