lluvia ligera
  • Màx: 25°
  • Mín: 23°
21°

De súbdits a ciutadans. 25 anys d'ajuntaments democràtics

Un quart de segle després de constituir"se els primers Ajuntaments democràtics del postfranquisme, qui recorda d'on vénen les actuals institucions més properes als ciutadans? Quina era la realitat anterior a elles i quin ha estat el camí que s'ha recorregut fins ara? Un dels fenòmens de l'anomenada postmodernitat, el pensament dèbil, se'ns empelta com una malaltia greu: la desmemòria.

Tot plegat «només» han passat vint"i"cinc anys d'aquell 3 d'abril de 1979, en què la ciutadania de l'Estat espanyol tenia ocasió d'escollir els seus representants municipals. Es tractava probablement de la passa més decisiva de la transició democràtica. Llavors sí que el sistema de la democràcia representativa arribava al més profund de la nostra societat. S'elegien milers d'alcaldes i alcaldesses, desenes de milers de persones ocupaven llocs de servei dignificats per la voluntat expressada a les urnes. El franquisme havia considerat nefasta la política democràtica. El mateix Franco sarcàsticament recomanava als seus més directes col·laboradors: "«Haga usted como yo; no se meta en política». D'aquí l'estigma que gravitava com una llosa damunt les activitats de participació política. La política, en l'anomenada democràcia orgànica, era sinònim de clientelisme, favoritisme, amiguisme... Era allò del toc damunt l'espatla, la súplica i «es gracia que espera alcanzar de su recto proceder, cuya vida guarde Dios muchos años».

És possible que en els consistoris municipals d'aquells temps també s'hi asseguessin persones honrades, que de bona fe creien complir una funció de servei. Era el sistema, però, allò que era del tot qüestionable per autoritari i intolerant. No hi havia cap mena d'autonomia municipal i la darrera paraula sempre la tenien els jerarques. Quan els alcaldes i els regidors sorgits dels comicis del 1979 van fer"se càrrec de les institucions municipals, en general, tenien molt clar què calia fer: redreçar els pobles i les ciutats, recuperar la vida ciutadana, planejar l'urbanisme, superar els dèficits en serveis bàsics i construir els equipaments imprescindibles. Tot era necessari i urgent. I, des de l'esquerra, es sabia que tot allò que suposava millora de la qualitat de vida era una forma d'incrementar el salari indirecte dels treballadors. Els consistoris sorgits d'aquelles primeres eleccions van haver d'envestir tasques complicades en situacions difícils. I ho van fer, amb més o manco encert, amb errors també, és clar. No hi havia rodatge polític, el debat entre govern i oposició es topava amb enfronts no gens dialèctics; les tensions podien surar, però, i suraven. La virtut del nou sistema democràtic radicava en la perfectibilitat i en la possibilitat del canvi. La democràcia, en síntesi, consisteix a disposar d'una sèrie de mecanismes dissenyats per evitar l'abús, i exercir"los, evitant així mateix la perpetuació en el poder. Amb totes les excepcions i peculiaritats, aquest és el sistema que ha funcionat a les illes Balears, com a la immensa majoria dels municipis d'Espanya i que ens ha permès passar de ser súbdits a exercir de ciutadans. No és poca cosa.

En aquest context commemoratiu, el grup municipal d'Esquerra de Menorca a l'ajuntament de Maó reitera una proposta que ja havia presentat l'any 2001, en complir"se el 70è aniversari de la proclamació de la II República. En la seua moció EM"EU demanava que la corporació maonesa realitzàs un homenatge als que van ser els seus batles en aquell període, i recordava que la ciutat de Maó va ser durant anys una ciutat de majoria republicana, i molts dels seus fills il·lustres del segle XX presenten aquesta afiliació. Entrada al registre en octubre de 2001, aquella moció no va ser tractada fins a la Comissió Informativa de Serveis Generals del dia 11 de juny de 2002, és a dir 8 mesos després, i per cert dictaminada en contra. Tot i açò, incomprensiblement, la moció mai no va arribar a Ple. Ara, tres anys després, i quan el PSOE, que governa ininterrompudament des de fa 21 anys, no té majoria absoluta i es recolza en un pacte amb el PSM, el portaveu d'EM Mateu Llabrés ha tornat a presentar la iniciativa tot apel·lant a la memòria històrica, una memòria "diu" que s'ha d'anar nodrint amb fets i amb referències que la facin present. Els alcaldes maonesos d'aquell difícil període històric foren Pere Pons Sitges (1931"1936); Antoni Gomila (1936"1937), i Francesc Pons Carreras (1937"1939). Desitgem que aquesta vegada la proposta trobi el suport majoritari i que, més prest que tard, es posi fi a un dels dèficits més grossos de l'anomenada Transició democràtica espanyola: l'amnèsia històrica. Que no n'hi ha prou amb un monument vergonyant al Cementeri per a les víctimes republicanes de la Guerra i la llarga postguerra. I que aquest reconeixement s'hauria d'estendre, des de l'ajuntament de Maó, a tots els altres pobles del nostre país, els quals, havent"se governat per presumptes demòcrates de dretes i d'esquerres, han estat incapaços fins ara de reconèixer que la legitimitat de la democràcia actual no els ve de l'evolució del franquisme sinó de la lluita emancipatòria, que va tenir en la II República un dels moments àlgids i que és l'antecedent immediat, després de la llarga nit de la Dictadura, dels actuals ajuntaments democràtics, que enguany fan vint"i"cinc anys.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris