cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

El mata-xots

Tot va succeir un dia d'abril de la primeria del segle passat. En arribar el Dijous i el Divendres Sant, en Jaume de Cotana (el nom de la posessió és fals, no així el del protagonista) sabia que tenia feina afegida. El dissabte del Ram, molts de ciutadans acudien a les Enramades a comprar el xot. Eren cars? Potser sí. Però ningú no es quedava sense. Hi havia germans que feien bossa comuna i en compraven un de gros perquè n'hi hagués a bastament per a les seves famílies respectives. O veïns d'una mateixa escala que decidien repartir-se'l. D'altra banda, els amos de les possessions no passaven del Ram si havien de fer el present d'un xot als senyors. I les comunitats de frares i monges sempre en rebien algun en obsequi. Tothom tenia xot, de manera que entre el Ram i Pasqua, el belar dels xots des dels terrats, corrals o portasses, era una monòtona cançó de mort. El mata-xots compareixia a partir del Dijous Sant, quan planejava sobre la ciutat un silenci sepulcral. Els infants no jugaven en el carrer i les senyores prohibien cantar a les criades. Aleshores, afavorit pel silenci, des de qualsevol racó de les llars se sentia la veu d'en Jaume de Cotana quan passava a prop. «El mata-xots..! -cridava- Mat el xot per la pell del xot!». Aquest era el seu guany, la pell del xot. Les tirava dins un sac, les pells, i en arribar a Cotana les estenia, els llançava algunes poalades d'aigua perquè es desfessin les gleves de sang que havien quedat adherides i les deixava al sol fins que s'assecaven. Més endavant l'amo les carregava en el carro i les venia a qualque pelleter. Anaven a mitges, l'amo i ell, i tot i que l'amo sempre li escatimava la seva part, en tenia prou per a pagar els serveis de na Perona durant tot l'any. En dos dies, degollava un fotimer de xots. Era ràpid. Potser perquè els xots, a diferència dels porcs, no ofereixen resistència. A més a més, s'havia comprat una ganiveta amb una fulla d'un pam de llargària i quatre dits d'amplària, de manera que amb una sola punxada els obria un avenc al coll. Aquell Dijous Sant al qual faig referència, en Jaume va partir de Cotana un poc abans del migdia. Anava sobrat de temps. En arribar a Palma, va deixar la bicicleta a l'Hostal d'en Climent, en el carrer de la Ferreria, i va demanar que li servissin una gerra de vi i un plat de guisat de bacallà. En tenir-lo, va acomodar-se a un racó, la ganiveta embolicada amb el sac damunt la taula. Menjava a poc a poc, esperava na Perona. No havien acordat trobar-se, però sabia d'ella que l'hora del dinar era la millor hora per fer-se clients. Apareixeria, per tant. En tenia la certesa. I no va equivocar-se. No havia pegat dues mossegades i ja la tenia asseguda davant d'ell. «Menja el que vulguis», va dir-li en Jaume sense aixecar els ulls del plat. «Un cafè amb llet amb una ensaïmada», va dir-li ella a l'hostaler. «En haver pagat aquest soll, podem arribar a ca teva», li va dir ell. «No has de matar xots?», li va demanar ella. «Hi ha temps per a tot», va respondre, ell. I passant dos dits per la fulla de la ganiveta, va afegir: «La tenc ben esmolada, faré via». Menjava sense respirar. «Essent com és avui dia sagrat -li va comentar na Perona-, t'hauré de cobrar un poc més». Va aturar la forquilla, entre el plat i la boca. «I això...?», va demanar-li en Jaume. I na Perona li va respondre que hi ha feines, com la seva, que en dies de dol no s'han de fer perquè són pecat. «L'augment de la tarifa serà per dur un ciri a la Sang», va concloure. «Fes comptes que no t'he fet cap proposta», li va replicar ell. I va continuar menjant, ara molt més relaxat. Ella va agafar el cafè amb llet i se'n va anar al taulell. Des d'allí el va veure endinsar-se en la ciutat. «El mata-xots..! -cridava- Mat el xot per la pell del xot!» Sentia els xots belar, en Jaume, però ningú no guaitava al portal o a la finestra per a reclamar els seus serveis. Probablement era massa prest i els veïns feien la migdiada. Experimentava un estat d'irritació creixent. «Na Perona m'ha fet sentir ganes de femella, això és tot», va dir-se, mentre es refrescava el bescoll a l'aigua d'una aixeta pública. Tenia calor. I li pesaven el bacallà i el vi, de manera que va allargar-se en un banc de pedra. Va adormir-se amb el belar dels xots que escoltava en diverses gradacions: n'hi havia de ben propers, altres eren més llunyans. «Hauria d'haver acceptat l'augment de tarifa de na Perona», va admetre en un darrer pensament. Va despertar-lo algú que el sacsejava amb delicadesa d'un braç i que li parlava baixet. «Bon home -li deia-, que em voldríeu matar el xot?» Va obrir els ulls, en Jaume. I va veure davant ell una monja amb cara de nina que esperava resposta. «On el teniu?», va demanar-li. «Seguiu-me», li va respondre, mentre començava a caminar. Entraren en el convent per una porta lateral que donava a la portassa. Ella va dir que l'esperàs, i ell va aprofitar per desembolicar la ganiveta. Estava en penombra, la portassa. Feia frescoreta i es va espavilar. Tot d'una va tornar la monja amb un anyell en braços. «El matareu amb aquest ganivet tan gros?», va demanar-li, astorada. «Més gros és el banyarriquer que tenc entre les cames», va pensar, ell, mentre li prenia l'animal dels braços. Aleshores, ella va notar una calrada i es va desplomar. I ell, veient-la estesa, amollà el xot, amollà el ganivet. Una monja que venia de comprar farina per a fer els rubiols, el va veure sortir apressat, cap cot i ajustant-se la corretja, i com que aquell home era sinistre de mena va tenir un mal pressentiment. Va córrer cap a la portassa i va trobar Sor Elisabet Buades allargada i amb un fil d'alè. Tot d'una va cridar les altres monges. «Deu haver estat un desmai provocat per la intensitat amb què viu la Passió de Crist», va decidir la Superiora. I no va voler reparar ni en les faldes alçades ni en les calces que eren uns metres lluny, fetes un pilot i estripades. Sor Elisabet, en recobrar-se, tampoc no li va poder aportar res de nou. No sabia què li havia passat. Ho va saber al cap de nou mesos, però ja no formava part de la congregació.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris