nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
16°

Madrid, ciutat amenaçada

La recent estada a Madrid ha estat una experiència intensa i emotiva. Divendres passat, després de visitar l'exposició de José Gutiérrez Solana en el Museu Renia Sofia, vaig tenir notícia de l'atemptat contra l'AVE Madrid-Sevilla. Curiosament, jo estava pensant que el director del centre d'art, Juan Manuel Bonet, amb el qual havia coincidit en un sopar el vespre abans, l'havia encertat plenament amb aquella mostra, quan per la ràdio del taxi començaren a donar males notícies. Els serveis de desactivació d'explosius havien neutralitzat una bomba de dotze quilos prop de Toledo. Aquell matí jo havia dubtat entre les pintures d'El Greco i les de Solana. I m'havia inclinat per l'«Espanya negra» d'aquest, deixant per a una altra avinentesa revisitar El entierro del conde de Orgaz, a Santo Tomé de Toledo. Els meus dies a Madrid se solen omplir amb museus, teatres, restaurants i tablaos flamencos. Però la notícia em va fer canviar el rumb i vaig arribar fins a l'estació d'Atocha. Allí vaig contemplar centenars de candeles i espelmes enceses en record de les 200 víctimes de l'11-M. Als murs hi havia poemes, inscripcions per la pau, i davant les flames protegides per vasos vermells, dotzenes i dotzenes de persones que anaven i venien, amb un sentiment de tristesa i desvaliment dibuixat en el rostre. La ciutat alegre i confiada se'm presentava ben lluny de l'estètica de Solana, entre l'esperpent i la tragèdia. Sentia com s'emparava de mi un sentiment d'amarguesa i de solidaritat amb Madrid i amb els madrilenys. Aquell poble vital, admirable en distints moments de la nostra història, ara estava en el punt de mira d'una violència desfermada. No en tenien prou, els terroristes, amb la catàstrofe de tres setmanes abans. Volien copejar de bell nou una població civil innocent i indefensa. Es guiaven per un sentiment despietat que, segons l'arabista Miquel Barceló, posa en un mateix sac els governs que odien i les societats que els fan possibles. A les andanes i dins l'estació, milers de persones es trobaven sense transport coincidint amb l'operació sortida de les vacances de Setmana Santa. Atocha era un desbordament d'éssers vius que anaven i venien, decebuts i amb ràbia continguda. Prosseguint el programa previst, més tard vaig anar al Nuevo Teatro Alcalá, on posaven el musicaCabaret, de Kander, Ebb i Masteroff, i les magnífiques interpretacions de Natalia Millán («Sally Bowles»), Asier Etxeandia («Emcee») i Manuel Bandera («Cliff Bradshaw»), em varen apaivagar l'angoixa. El teatre, transformat en cabaret, amb copes a les llotges i en el pati de butaques, era una invitació a l'optimisme. Na Fiona Campbel ha seguit fil per randa els darrers esdeveniments i es fa càrrec de l'atmosfera tensa que surava en els carrers, sota el cel i l'aire transparent de l'altiplanície.

-És segur que l'estació d'Atocha aquell dia era una munió d'éssers posseïts per la incertesa.

-Es barrejaven les multituds que no pogueren pujar al tren amb l'altra gent que retia tribut de record i homenatge als morts. El cel estava ennigulat.

-I amb ells tu, que venies de mirar pintures de l'«Espanya negra».

-Tot plegat em va crear un clima de tristesa profunda. La desolació, potser.

-L'endemà, però, degué sortir el sol.
-El dissabte fou pitjor. La violència va anar molt més enfora. Es vessà sang i moltes persones a Leganés quedaren sense casa. T'ho hauré de contar demà.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris