nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
22°

Inauguració

La modesta -quant al temps, si més no, des de la nàusea franquista- història parlamentària de les Corts Generals ens ha ensenyat que el mínim que hom pot demanar a l'inici de cada nova legislatura és algun canvi d'opinió -només un, amb un ja n'hi hauria prou-, i igualment que el màxim que cal esperar-ne seria també un, només un, canvi d'opinió, d'algun anònim parlamentari, després d'algun avorrit debat. Avui, justament avui, un d'aquests dies que no semblen importants i que ho són, perquè s'inaugura una nova legislatura (la vuitena, crec, per si a algú li ho demanen els pròxims dies a un concurs) al Congrés i al -prescindible, crec- Senat, la notícia és la pompositat i la normalitat del fet, ben igual que s'esdevé el dia de les eleccions o a les carreres ciclistes, i l'afegitó de l'allau d'estadístiques que descriuran i aproparan a la ciutadania aquest grup de tres-cents cinquanta triats personatges: l'edat mitjana, la proporció d'homes i dones, la peculiar combinació estadística de professors, llicenciats en dret, enginyers i economistes, metges o poetes afeccionats i altres dèries i professions, l'esport més practicat pels diputats i diputades, el més vell, el més jove, els qui es revelaran parlamentaris i parlamentàries amb fonament, i els altres. Les estadístiques ens completaran la imatge, però abans d'aquesta inauguració ja sabem que els parlamentaris -també els 169 que s'hi estrenen- tenen prou habilitats per fer vida de partit i que votaran -tret de sorpreses indesitjables: heus aquí una contradicció- amb obediència el que els indiquin des del seu partit. Però la notícia real és una altra, i l'anècdota de l'acte i la vanaglòria -involuntària i merescuda, per què no?- de la presentació, per un dia, l'amaga: la vertadera notícia és que continuem creient que dues o més persones parlant són l'inici de qualsevol millora en la nostra vida. El mínim i el màxim, deia. Com en els debats escolars, el ciutadà anònim espera, d'aquesta legislatura, aquell somiat i únic canvi d'opinió. Ja sabem que l'aritmètica fa prescindible bona part d'aquesta cerimònia: al final de cada debat, les votacions seran, des del primer dia, tan previsibles com reflexes, i les sorpreses, com un símptoma mèdic, si n'hi ha, anunciaran patologies i disfuncions molt més que altra cosa. Però hem de mantenir el desig: per què no esperar algun canvi d'opinió? Un, només un canvi d'opinió, rere algun discurs, fins i tot després d'alguna conversa de passadissos, ens convenceria definitivament de la perfecció del parlamentarisme que, imperfecte com és, no té rival. En sentit negatiu, els espectadors de l'espectacle parlamentari, de les temporades senceres i dels dies assenyalats dels grans debats, sempre ens demanem, per què tanta convicció i tant d'esforç acaben sempre amb la mateixa correlació de forces, previsible i prevista, que existia abans del debat, fent-lo, en aparença, inútil. En sentit positiu, sabem que el silenci, la consigna, els dogmes, són còmodes vicis mals d'extirpar, com els prejudicis i les frases fetes, però també que parlar, discutir, dialogar, exposar punts de vista ens fa més incerts, més insegurs, i sobretot més humans, més propers als altres. Hi ha força temes en l'horitzó d'aquesta legislatura on aquest canvi d'opinió seria suggestiu: aquesta legislatura veurà amb seguretat debats sobre seleccions esportives i compromisos educatius i socials, sobre canvis fiscals i sobre el reconeixement a Europa de la nostra llengua, sobre reformes d'Estatuts i una nova organització de l'estat, i fins i tot és possible que es tregui a l'escenari la lletra de la, fins ara intocable, constitució. És molt demanar un, només un, canvi en les posicions que abans de la inauguració ja estan preestablertes? Aquest és el sentit, ben encerclat per la nova presidenta del Parlament andalús, María del Mar Moreno, quan ha dit que la justificació del parlament és sempre una transfusió de sobirania: si el personal canvia de perspectiva, té dubtes, evoluciona, si la gent adapta les seves idees a les noves informacions, ¿per què no esperar un, només un, canvi d'opinió en aquest conjunt -representatiu, diu la tradició- de representants de tota la població? Clar que entre la justificació diguem-ne filosòfica del parlamentarisme i l'activitat dels grups parlamentaris hi ha la mateixa distància que entre les obres de J.J. Benítez i les obres de Newton, per exemple, i aproximadament, però, què hi farem? I nosaltres, a més d'un, només un, canvi de posició de l'aritmètica parlamentària, què podem demanar? Jo només demano que si alguna vegada m'adreço als meus representants, em responguin, el que sigui, però que em responguin. El costum de tots els nivells i apartats de l'administració de no contestar els missatges dels ciutadans haurà de tenir fi algun dia, i aprofito per demanar que sigui com més aviat. I, a més, per què no esperar que aquest partit de futbol que avui comença i que ha de durar quatre anys, ens oferirà algun canvi d'opinió, amb un n'hi hauria prou, ...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris