cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Catàstrofes climatològiques

La teoria de la catàstrofe demostra de tant en tant la seva veritat més profunda amb cops de calamitat que commocionen la vida de zones determinades. El cantant i poeta valencià Raimon recollia, adolorit, els impactes climatològics damunt la seva terra amb una cançó entonada a capel·la o martinete, és a dir, sense acompanyament musical, que comença dient: «Al meu país la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure». De bell nou s'ha abaltit damunt la zona valenciana la fúria dels elements, descarregant damunt determinats municipis més de cent litres per metre quadrat i obligant a romandre amarrada tota la flota pesquera del Mediterrani. S'han hagut de tancar els ports de Castelló, Sagunt, Gandia i Dènia. A Alcira s'ha desbordat un barranc deixant del tot innundat un barri sencer. Les nostres Illes Balears n'han tocat també les conseqüències, havent d'interrompre les connexions marítimes. La província de Màlaga, la més afectada de l'ampla zona catastròfica, ha vist inundades platges, passeigs marítims i barriades senceres. Damunt el Rincón de la Victoria han caigut 225 litres per metre quadrat, deixant el poble sota el pes de moltes tonelades de fang. Trenta famílies han hagut d'esser traslladades per manca d'aixopluc; un centenar de vehicles retirats. A Calataiud, una col·lisió en cadena ha provocat que 53 cotxes quedassin afectats. Han mort 26 persones en 21 accidents de tràfic; hi ha 51 ferits. Set comunitats continuen en estat d'alerta. Un desastre! Les forces de la raó es rebel·len davant aquests fets tan brutalment absurds. Uns fets que sobrepassen totes les previsions de la lògica. Ara fa quasi dos-cents cinquanta anys, el 1755, el terratrèmol de Lisboa destruí les tres quartes parts de la població, posteriorment reconstruïda pemarquès de Pombal. Potser la temptació de revolta contra els fets, ben típica del Racionalisme, trobà un primer motiu de queixa raonada, i Voltaire elevà una protesta contra Déu que era una esmena a la totalitat. Però, com sempre passa en aquestes avinenteses, fou Pombal, un polític de l'escola del Despotisme Il·lustrat, qui posà remei a la desgràcia amb un pla concret de reconstrucció de la ciutat. Reforma que, el 1988, fou novament destruïda per un incendi. N'Aquil·les es mostra profundament afectat per la tragèdia que ha assolat el Mediterrani.

-Tanta gent sense casa... uns danys incalculables... i tot en dos o tres dies de catàstrofe.

-El dolor forma part de la nostra sensibilitat humana. I quan el malfraig es produeix tan prop de nosaltres, el vivim amb més intensitat.

-Natural. Jo sé que a Xina i l'Índia també passen aquestes coses, i a Àfrica, i moltes són encara pitjors. Però quan penses en els ports de mar que tu has visitat, en les ciutats on tens amics, on has viscut moments de felicitat...

-De vegades el món sembla regit per unes forces cegues, d'origen obscur, que fan molt mala d'entendre qualsevol idea de providència.

-I això que nosaltres som dels sortats que només ho veim per la televisió. Imagina't els que ho pateixen damunt la seva pròpia vida i la dels seus.

-Les catàstrofes fan dubtar de tot excepte de la intel·ligència humana per ressorgir de les fúries.

-Un bon racionalista només pot pensar que, com a Lisboa el 1755 i el 1988, la reconstrucció és l'única manera de vèncer el Cataclisme.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris