muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:

Les reduccions

En aquests moments, el poder a França no és ocupat pel millor de la seva dreta. Monsieur Jean-Pierre Raffarin per ventura és dels primers ministres més fluixets de les darreres dècades. A més, el seu perfil baix i la seva actitud de submissió al president de la república, el llest i fatu Jacques Chirac, no li permeten lluir les seves qualitats en la línia dels grans polítics de la dreta gal·la. Això no vol dir, ni de prop, que la seva formació no superi en anys llum la mitjana dels polítics espanyols, però aquesta és una qüestió ja diagnosticada per Ortega y Gasset, un home no precisament anti-espanyolista. Però, bé, en un intercanvi de civilitzades hostilitats amb Le monde, sobre la insuficiència dels recursos públics destinats a la cultura, el primer ministre francès ha recordat al responsables del diari parisenc que «els extremismes es nodreixen de la reducció del pensament». És una reflexió -o una reducció- d'aquestes que, a primer cop d'ull, sembla que es puguin adreçar des de qualsevol lloc a qualsevol contrincant. És clar, sempre seria més o menys apropiada a cada situació, perquè la temptació de la reducció del pensament, en política, és constant: es vol que el missatge sigui entenidor, assumible per a una gran majoria, que contengui suggerències sobre la situació present i promesa d'un futur exultant. És clar, per dir tot això en poques paraules, el pensament sobre l'estat de la qüestió s'ha de reduir tant i tant que no n'ha de quedar més que la capacitat d'enlluernar. S'acaba dient què és bo i què és dolent, quins són els bons i quins els canalles. La realitat no es resigna a aquestes reduccions. La realitat és complexa, però sembla que ningú està disposat a afrontar-ne aquesta complexitat. La reducció del pensament ha afavorit, també a Espanya, l'extremisme, i les darreres rabioses campanyes anti-tots del PP en són una mostra de solapa de manual. Quants de moviments de resistència, d'alliberació nacional, quants de nacionalistes demòcrates han estat reduïts des del PP a simples «terroristes» -i ara, ja, directament assassins? Però no ha d'estranyar, perquè a Espanya governa la dreta més extremista de totes les europees. S'acaba, així, no acceptant cap forma d'entendre i de viure un país que no sigui exactament la seva, la qual gira entorn d'algunes reduccions tan dràstiques del pensament que cada dia recorda més les polítiques més autoritàries i tenebroses, unes èpoques en què Espanya era definida com «una unidad de destino en lo universa». A l'empara d'aquesta reducció, es podien pegar cops d'estat, torturar, desterrar, empresonar, destruir famílies, satanitzar llengües i cultures. I matar: persones i esperances.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris