nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

El gest d'Antònia Vicens

AAntònia Vicens ha refusat recollir el premi Ramon Llull de mans de l'Ambaixador del Regne de València. Ha estat, per als conservadors, un contratemps inesperat. Anit, Jaume Matas la volia tenir a prop, retratar-se amb ella, encara que per aconseguir-lo hagués d'enfundar-se les mans amb guants de seda que dissimulassin les urpes. Únicament avui? És clar. Demà, ganivets a les mans i verí a la llengua. És a dir, com sempre. Tot el que demà han de fer els seus en política lingüística i ecològica ja està previst i estudiat, no pot haver-hi errors ni retard. Tanmateix, allò que l'interessava, a Matas, era que l'acte institucional de nit fos un brillant inici de la campanya electoral. De manera que havia de fregar pel nas, als seus rivals polítics, la cohesió social que el govern que presideix ha aconseguit, rodejant-se de membres destacats de la vida empresarial, esportiva, artística i literària de les quatre illes. No cal ni dir que entre el ramell de personalitats, Antònia Vicens era la flor més cobejada. Una encaixada de mans entre l'escriptora i el president; una besada a l'escriptora -una a cada galta- per part del conseller de Cultura; una fotografia d'ella amb Cirer? Sí, per què no? Tot amanit amb somriures i més somriures de cortesia obligada, haurien servit per a testimoniar que les coses per aquí van bé i milloren. Que fora del cercle màgic del poder, en el carrer, lladren els cans? Bé, no passa res. A qualsevol societat del món hi ha dissidents que s'autoexclouen. Des del punt de vista del màrqueting presidencial, la jugada d'avui vespre havia de sortir brodada. Ningú, entre els organitzadors, no s'imaginava que Antònia Vicens faria un trau en el brodat. I l'hi ha fet. I tant que l'hi ha fet! Ha dit, Vicens, que no assistiria a la festa. Amb paraules mesurades, tan elegant en la forma com contundent en el fons, ha comunicat a Matas que amb les carabasses que li donava podria fer confitura de cabell d'àngel per als tres anys de legislatura que li resten. Supòs que al President, que venia amb el cap fred de Rússia, també se li haurà refredat el cor. No està acostumat a rebre'n, de carabasses. Ni aquí ni enlloc, no és freqüent que el de baix creixi tant i tant en dignitat, que acabi per superar el de dalt en altura. La paraula dignitat gairebé ha desaparegut del llenguatge actual. Anys enrere, el pobre, el perseguit, l'ofès, el rebel, resistia els embats de la vida escudant-se en la dignitat. Ho ha perdut tot (o li ho han pres tot) manco la dignitat, es comentava. La dignitat era allò que no tenia preu. Tanmateix, actualment és un concepte en vies d'extinció. L'està assassinant, a la dignitat, el yuppisme. Allò que té premi a l'escala social és el pujar, grimpar, escalar, mamar, enganyar, enriquir-se com sigui. Els triomfadors de la vida són aquells que aconsegueixen fotografiar-se al costat dels poderosos, no importa a quin preu. Antònia Vicens acaba de donar-nos una lliçó de coherència intel·lectual i cívica. Ella, en la carta que ha fet pública, agraïa al Parlament l'honor que acabaven de dispensar-li, però sabia que el fet d'acudir a rebre el premi, de mans de Matas, podia interpretar-se com un suport a la política del govern. I no li'n dóna, de suport. No perquè tengui compromès el vot amb un partit o una coalició determinada (que això és cosa seva), sinó perquè Matas i la gent del Pepé juguen a la política amb cartes trucades. Després de nou mesos de legislatura, ja sabem quin pa s'hi dóna en el Consolat. No serveix de res que Fiol reconegui que llegeix en català ni que la kàiser Cabrer afirmi que fa carreteres per evitar accidents. El primer envit del joc per part del govern ha estat tan groller, tan provocatiu, que difícilment podrà maquillar la seva imatge en tot el que li resta de legislatura. Insistesc, el govern ha mostrat massa aviat les seves cartes. Matas ha dissenyat la seva política en funció dels interessos d'uns sectors empresarials ben definits, i embulla fil amb la llengua i la cultura pròpies per tal de distreure la ciutadania. Si de passada aconsegueix desprestigiar-les i afeblir-les socialment, encara millor. Aquesta percepció de l'opinió pública ha arribat al Parlament, però el malestar popular l'estan capitalitzant les plataformes cíviques o sectorials que ultrapassen, amb les seves reivindicacions, els plantejaments, força moderats, de la Cambra. Antònia Vicens va ésser proposada per al Ramon Llull per la junta de parlamentaris. Res a dir. Era, aquesta, una manera de retre homenatge, en nom de tots, a una escriptora amb una obra sòlida, inqüestionable. Tanmateix, la distinció -a la qual, cal remarcar-ho, ella no ha renunciat-, no deixava d'ésser un caramel enverinat. Recordem que Antònia Vicens va proposar a l'AELC que demanàs als seus afiliats que s'abstenguessin de participar en els Ciutat de Palma. I, a més a més, s'ha mostrat molt crítica amb la gestió del govern tocant a llengua, cultura i territori. De manera que s'ha convertit en un referent ètic per a tots aquells que observen, amb inquietud creixent, com el Pepé ha posat en marxa la piconadora. Les coses, per tant, han passat com havien de passar. Vicens ha estat conseqüent amb els seus ideals. I Jaume Matas s'ha quedat sense la foto més preuada de la festa d'anit. La d'ell, lliurant la medalla dels Ramon Llull a l'escriptora. Endevinau-ne les raons. Política i cultura de la mà, societat cohesionada. I vosaltres mateixos posau-li peu, a la fotografia: que no cal ésser alarmistes amb la política del senyor Fiol, que acabarem enviant flors a la kàiser quan puguem anar d'Inca a Manacor en tres minuts, que de tot plegat se n'ha fet un gra massa, que els demagogs es queden sense arguments, etcètera, etcètera.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris