Aquell gran polític que es va dir Manuel Azaña, recentment reivindicat per Juan Goytisolo en el llibre Lucernario, dedicà els millors esforços de la seva vida a qüestionar les veritats establertes tant en el camp històric i literari com en l'estrictament polític. Fou a l'Ateneu un esperit crític de mirada independent i neta damunt la realitat problemàtica d'Espanya. Hom recorda habitualment el polític que actuà com a espina dorsal de la Segona República Espanyola i oblida l'escriptor, de vàlua indubtable. En El jardín de los frailes, revisa la seva etapa d'estudiant amb els agustins d'El Escorial, un temps que el marcà per sempre i que l'enfrontà amb el poder de l'Església catòlica d'Espanya, un veritable poder fàctic durant la República, la Guerra Civil i la postguerra. Arran del seu primer mandat com a cap de govern s'aprova la Llei del Divorci, que el porta a pronunciar la famosa frase: «Espanya ha deixat d'esser catòlica». Bona la va dir i bona la va armar. Sobretot perquè encara no era vera, ni prop fer-hi. Li va caure al damunt tota la ràbia de la reacció. Marguerite Yourcenar deixà escrit que en política, tenir raó massa prest o massa tard, és exactament igual que equivocar-se. Fou precisament durant els anys 30 quan el militar retirat Miquel Villalonga, que s'havia acollit a la reforma militar (el decret més conegut com a Llei Azaña), li trameté un conjunt voluminós d'articles molt crítics sobre el problema de l'exèrcit. I Azaña li contestà que agraïa més en ells les crítiques que no els elogis. Era tot un estil i una manera de fer que avui cercaríem debades. Quan han passat més de 70 anys de tot allò, i el país ha donat tantes voltes que de vegades sembla trobar-se en el mateix punt, o més endarrerit potser, salta davant els ulls de tothom el resultat d'una enquesta que recull les respostes de joves entre els 13 i els 24 anys, relatives a diferents aspectes de l'Església catòlica. El jove Aquil·les, que per edat es veu inclòs en aquest grup generacional, observa que actualment els tords volen baixos.
-Segurament no hi havien volat mai tant- diu. Encara que aquesta situació de crisi a la qual s'ha arribat es veia venir.
-Vols dir que la institució catòlica no ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies?
-Pitjor que això. No han volgut escoltar les veus d'advertència, no han sabut esser dòcils als signes dels temps. I ara, quan tot sembla assenyalar una desfeta irreversible, es refugien en els vells dogmes, que situen el catolicisme més prop d'una secta que no d'una creença amb vocació universal.
-És a dir, que els joves de l'Estat espanyol se'n van onsevulla que es puguin sentir agombolats.
-Exactament. Només un 12% confessa anar a missa els diumenges. Un 33% es considera catòlic, amb el mateix percentatge que sumen els ateus, els agnòstics i els indiferents. I, encara, entre els creients, sorgeixen dissidències fonamentals.
-Però que és fiable, aquesta enquesta?
-Tu diràs si ho és! L'han encarregat els de la Fundació Santa Maria, vinculada als marianistes, i els quatre sociòlegs que l'han treballada són de reconegut prestigi.
-I quins són els principals punts de dissidència?
-N'hi ha per tots els gusts: el culte als doblers, el pes de les tradicions, excés d'exigències morals, viure del passat, cutre en sexualitat i control de natalitat, etc.
-Si hi hagué un mal temps per a la lírica, ara li arriba el mal moment al catolicisme.
