algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Lapsus i lapsus

Els alumnes davant un examen, a vegades amb la noble intenció d'omplir el full, no són massa primmirats amb allò que escriuen i sempre se'ls pot escolar algun lapsus. Així no és gens estrany que, si entre la matèria a examinar hi ha la Crònica de Jaume I el Conqueridor i la figura de Bernat Metge, qui fou privat de Joan I el Caçador, hi apareguin algunes confusions que hem arribat a considerar tan humanes com perdonables. No ens estranyam gaire si ens escriuen, per exemple, Joan I el Conqueridor. A més, els professors tenim present tot un seguit de considerands que transubstancien el lapsus a la categoria de graciosa anècdota. Els nervis, que sempre hi són, el poc entusiasme que tenen, fruit potser de la poca consideració social que mereix avui en dia la història de la literatura, la poca motivació que tal vegada vares exhibir el dia que explicares el tema i, fins i tot, el fet que l'examen es fes, per imperatius indefugibles, l'endemà de la rua actuen com a factors atenuants. De totes maneres, sempre hi ha alguna d'aquestes relliscades que, per poc comunes, ergo originals, o perquè defugen de tota lògica acaben configurant una petita antologia de màgiques ocurrències que et fan, fins i tot, divertida la monòtona i àrdua tasca en què es converteix sempre la correcció d'un examen. Que et diguin que el primer llibre de Lo Somni tracta de la «mort divina», o que Anselm Turmeda era un escriptor que se'n va anar cap a Turmeda, que dins el Llibre dels bons amonestaments hi ha el fragment conegut per la «logia dels diners»; que Ramon Llull va escriure una obra més aviat escassa o que entre els seus llibres hi figuri el «d'amic e amac» o el «d'amic e amant», i per no parlar de la crònica rosa farcida d'infidelitats dignes de la pitjor telefemer en què es converteix «l'amor cortès» o la poesia d'Ausiàs March.

Abans, quan era més jovenet, tots aquests despropòsits em feien anar una mica alabaixa, em qüestionava la meva tasca docent i, fins i tot, sentia una mica de solidaritat tenyida de llàstima pel futur que més aviat intuïa incert per part dels meus alumnes. El temps i l'experiència viscuda m'hi han fet posar call i considerar, com a molt, aquests lapsus com a pecats de joventut. Molts d'ells es passegen amb cotxes molt més luxosos que la meva rústica furgoneta, van vestits de vint-i-un botó, guanyen els diners, aparentment, a palades i, fins i tot, arriben, i només són a mitjan carrera política, a tastar la glòria d'una direcció general. El que us deia: arribes a relativitzar-ho tot una mica. I sobretot a no caure en fatalistes plantejaments ontològics sobre d'on ve i cap on va el sempre qüestionat sistema educatiu.

Ara, aquests dies, a més de l'experiència acumulada al llarg dels anys, una nova variable s'ha afegit en la nostra cosmologia particular i que no només eximeix aquests petits lapsus de qualsevol consideració negativa per al desenvolupament integral com a persones dels que els executen sobre el paper sinó que, posats a ser positius del tot, hi podem veure un indici clar d'arribar a les màximes jerarquies de la societat: ja tenen una bona base per arribar a ser, com a mínim, vicepresidents del govern i si, els pronòstics i les travesses es compleixen -Déu faci que no, per raons òbvies que no cal que expliqui-, qui sap si arribaran a ser presidents o presidentes.

De totes maneres, aquests jovenets hauran de desproveir els seus lapsus d'un cert bucolicisme innocent. Perquè hi ha una diferència bàsica entre el que ells cometen i el que va cometre na Rosa Estaràs quan, en el si del Parlament -no sabem si dins el cor, devers el ventre o a prop del budell cular- va dir que la televisió Balear parlaria el mallorquí d'en Francesc de Borja Moll i de na Maria Aguiló. Perquè, encara que, per ser qui és ella, sigui greu, és perdonable que na Rosa Estaràs no sàpiga qui era en Marian Aguiló -a vegades entre la innocència i la ignorància hi ha una frontera molt difusa-. El que és greu i imperdonable és que la senyora Estaràs vulgui adduir com a argument d'autoritat el nom d'una persona que no coneix i que no s'ha molestat mai d'informar-se qui és, què va fer, què va escriure i quina importància té dins la nostra cultura. Una mica més de malícia, sí. Ells no protesten si els ho ratlles en vermell, ella va voler fortificar-se rera el disbarat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris