algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín:

Les presidencials del gran imperi

Ralph Nader ha manifestat que es presentarà a les eleccions presidencials d'EUA en representació dels consumidors. El fet actualitza de bell nou l'espinosa problemàtica dels països regits pel bipartidisme. En els comicis del 2000, Nader aconseguí per al Partit Verd un 2'8% dels vots, quantificats en tres milions de paperetes. No cal ni pensar com se'n recorden d'ell, Al Gore i els demòcrates nord-americans. Basta recordar que la frontissa creada pels verds, sense fer res de res, esdevingué una falca de conseqüències fatídiques: la presidència per a Georges Bush, després d'un gatinyat i sospitós recompte final a Florida, un Estat on precisament Nader afavorí el guanyador amb els seus cent mil vots, que anaven contra Bush. El problema es repeteix, de cara al novembre de 2004, perquè hi ha el perill d'un trencament semblant. Recordem que, després de l'11-S, la popularitat i el prestigi de Bush augmentà considerablement. Avui és evident que va a la baixa. L'increment de les despeses militars, amb el pretext de la lluita necessària contra «l'eix del mal» (Iraq, Iran i Corea del Nord), representà en el 2003 un augment del 15% en el consum armamentístic en relació al 2002. I l'espiral no atura. Avui, però, es fa evident que aquesta política exterior no és compartida per una bona part dels seus electors. Hi ha un nou model de ciutadà, eBush-hater, que la hi té jurada, al president. És una mena de ciutadà que no va de Bush, que odia Bush i la seva filosofia imperial-militarista. Els Bush-haters no el poden veure ni en pintura. Val a dir que aquest president no té res de superdotat, ans bé ha demostrat tot el contrari. I el desprestigi afecta igualment el seu equip. El secretari de Defensa Ronald Rumsfeld és ridiculitzat a gran escala, i el vicepresident Dick Cheney, segons l'actor Robin Williams, ha fotut un cop de marrota en l'afer de la guerra de l'Iraq. L'opinió pública, de moment, manté un cert respecte per Condolezza Rice i Colin Powell. «El Xoco», que sempre tem el pitjor perquè la vida l'ha fet pessimista, observa la panoràmica amb un punt d'intranquil·litat.

-Ara ja només mancaria que el purista Nader, amb l'excusa de voler trencar el bipartidisme, tornàs a fotre la potranca.

-Acusa tant els demòcrates com als republicans d'estar sotmesos als poders fàctics. Sens dubte és un argument atractiu per a l'esquerra. Si arriba a presentar-se serà perillós.

-Però aquí el perill major és que Bush junior torni a governar quatre anys més. O no ho veus, que aquest home és una amenaça per a l'equilibri i l'harmonia del món?

- Ja ho veig, ja. Si això s'esdevé, tots haurem de córrer les pomes.

-Ens haurem de fotre, i no hi ha dret. Saps què et dic? Que això no funcionarà com Déu mana fins que el vot de les presidencials de l'imperi no s'eixampli a tots els dominis del seu vasallatge.

-I ara on me surts?
-He recordat el que em deia un dia una bona amiga que ha acabat per aïllar-se en un racó del Mare Nostrum, que deien els romans, per escoltar música de Wagner, de Verdi i el Rèquiem de Fauré, i adesiara escriure poemes carregats de saviesa i experiència amarga.

-I què deia, la poetessa desconeguda i melòmana de gust refinat?

-Considerava just, convenient i necessari que, si tots hem de patir les conseqüències d'un president dislèxic, amb competències i atribucions universals, hauríem d'esser tots els afectats del món, americans o no, els que poguéssim votar-lo. O no votar-lo.

-Ho he escoltat atentament i crec que aquesta opinió té lògica. Si les seves decisions recauen damunt molts, som molts els que tenim alguna cosa a dir-hi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris