muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

El discurs de Pessoanes (I)

En el circ o en el laberint quotidià, de manera prou intermitent o més aviat esporàdica, la poesia ens presenta aspectes peculiars -molt peculiars, sovint punyents- de la realitat. El que ens presenta ha de ser important -per a segons qui, per descomptat. I el que ens presenta ha de ser -si la redundància m'és permesa- ben presentat, amb eficàcia, amb efectivitat. Uns determinats aspectes de la realitat ens han de ser mostrats, evidenciats, com realment són. Amb exactitud, amb un rigor colpidor. Perquè la parenta pobra no té res que veure amb cap invent banal. Perquè la poesia -la parenta pobra i rica a la vegada- a hores d'ara no té res que veure amb la imaginació, per poderosa que aquesta pugui esser. Els poetes no inventen o confegeixen arguments. Els poetes aparten o separen cortinatges o cortines perquè ens enfrontem amb les realitats de més pes. Perquè sols és poesia allò que queda, per al nostre gaudi o per al nostre desconsol.

Aquestes consideracions primàries se m'aixequen o se m'acuden o acudeixen quan prov de donar notícia d'un llibre de la parenta pobra (i rica) la importància del qual no em sembla gens fàcil que pugui ser exagerada: Pessoanes, premi Alfons el Magnànim de la Diputació de València, de Ponç Pons, que fa poc que ha estat publicat per Edicions Bromera d'Alzira, un llibre realment extraordinari per més d'un concepte.

Perquè cal començar per qualque banda, assenyalaré d'entrada la claredat del discurs de Ponç Pons, claredat que també és de llenguatge. Ponç Pons diu exactament allò que vol dir en les seves fraternals i simpàtiques comunicacions adreçades al gran poeta de \\> (Saramago ha dit a qualque banda que els tres autors més significatius del segle XX són Fernando Pessoa, Franz Kafka i Jorge Luis Borges). Val a dir que una primera virtut de Pessoanes és que hi trobam una perfecta adequació entre allò que vol esser dit -allò que cal que sigui dit- i allò que s'hi diu efectivament. Fins al punt que hom pot fàcilment concloure que Pessoanes són un petit monument a la felicitat poètica (la felicitat expressiva, és clar, que cal no confondre amb cap mena de facilitat).

Ponç Pons no s'està de queixar-se del «poder literari», del poder de l'Establishment o del món cultural menorquí, però tal vegada en fa un gra massa. Vull dir que no hi ha poder de l'Establishment ni eventual displicència insular que puguin realment oposar-se -o fer-li la punyeta, per dir-ho ben planerament- al seu poder poètic (l'única mena de poder que ens pot merèixer un respecte). En veritat, s'hauria de sentir més segur de la seva extraordinària felicitat discursiva. El que queda, queda. I el que queda sempre és qualque cosa més que mera literatura. «Poesia i poema / no són sempre el mateix», com ens deixa dit en el poema \\> (aquest és el topònim d'un «terreny verge en el camp» que s'ha comprat el professor poeta per donar compliment a una vella il·lusió), després de recordar-se i recordar-nos que «l'ofici / d'escriure corromp l'ànima». I, abans, de reconèixer també, espontàniament: «El que fem per escriure!», reconeixement o acceptació que podria servir-nos d'exemple del caràcter directíssim de les seves constatacions i pronunciaments. Ponç Pons no perd el temps i va ben directe al bessó de les coses. Tal vegada era això el que, indirectament, recomanava Joan Vinyoli quan donava testimoni del seu projecte: «He decidit escriure / poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum». Per qualque cosa Ponç Pons ha triat aquests tres versos com a lema de Pessoanes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris