algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

L'amant perfecte

El meu propòsit d'avui és parlar de llibres sense esmentar-ne cap de concret. El motiu del propòsit? Avui s'inaugura la fira dels llibres en la nostra única llengua (tot i que en sabem més, per convicció i perquè l'estat, el capriciós estat leviatan, ens vol, només a alguns, bilingües, com a mínim). Cal un motiu, per parlar de llibres, del llibre? No. ¿Serveixen els motius de sempre, els que fan aparèixer el llibre com el símbol de la nostra cultura, de la nostra forma de viure, el resum de tot allò que paga la pena conservar i protegir? Sí, per descomptat. ¿I són imprescindibles, encara, els motius que fan dels llibres un objecte privilegiat, encara, però ja no unànimement, tal com s'esdevenia fins fa quatre dies, al nostre entorn? Sí, també. Què quins són aquests motius? En compendi: la lectura -i l'escriptura- són un antic privilegi, un òvul imprescindible de la nostra humanitat, la part més visible del nostre cervell i, sovint, del nostre cor, la prova més fefaent que aquest conreu de segles que en diem la cultura té sentit, el punt de partida de totes les aventures intel·lectuals, la memòria de tots els viatges, i també, ocasionalment, regal, desig, meditació, profit. Res d'això tan evident i tan fàcil de defensar, ha estat mai unànime: des de sempre, llibres concrets -i fins tot, en alguns moments, tots els llibres- han estat la concreció física de l'enemic, la prova visible d'allò que calia arrencar de soca-rel; alguns discuteixen que siguin una necessitat: n'hi ha prou d'omplir els caps amb imatges, o ni tan sols això, perquè sempre podem omplir-los d'idees alienes i prefabricades, o de buit; d'altres no n'han sentit mai la companyia d'un llibre, ni la urgència per parlar-ne a algun amic, ni el desig de recordar-lo, ni el més mínim desig de ser capaç d'apropar-se a allò que altres han escrit, ni per compartir-lo, ni discutir-lo. Per alguns poders -i per alguns jutges, que periòdicament ens ho recorden- en lloc de tot això, o afegint-s'hi, alguns llibres són un objecte diabòlic, una mena de trampa d'interpretacions on sempre hi ha la possibilitat de caure en les pitjors, un fet d'on neix l'excusa per prohibir molt més que per animar a pensar lliurement. Els qui creuen que la veritat és tota tancada a un sol llibre, tot amb tot, no són els pitjors: n'hi ha que jutgen tots els llibres des de la prèvia i única veritat, i això és pitjor.

Darrerament hem aplegat temes nous (hi ha algun tema que no hagi esdevingut llibre?), però l'objecte és el mateix de sempre: pàgines enquadernades en objectes portàtils, cada un amb una identitat pròpia, que ens demanen companyia, silenci, atenció i un espai a la memòria. De fet, el llibre com a nucli de la cultura ha sobreviscut ensems als enemics de la llibertat i a innombrables llibres concrets que ho posaven en qüestió. D'altra banda, això d'objecte privilegiat ha esdevingut una exageració (en quin lloc apareixen els llibres com a objecte de desig d'un jove d'avui dia?), però encara s'entén: els polítics ja no aspiren a retratar-se amb el fons d'una biblioteca (el fons dels adeptes somrients i catatònics fins el moment d'apuntar un ferm gest d'admiració que ompli els informatius no té rival) però cap polític malparlaria dels llibres, i encara ens queden alguns decennis on la ignorància d'allò que només els llibres aporten resta esforçadament dissimulada (Bush s'hi ha avançat, és cert). Els llibres ho ignoren, tot plegat, i els autors -objecte de mercat, com qualsevol veí, tant si fa de bròker o d'astronauta com si es guanya les garroves fent de lampista o de pastor- no poden fer més que demanar als polítics la mateixa protecció que dispensen als confrares de partit, als especuladors, als futbolistes, als periodistes més astuts, als que es disfressen aquests dies per entretenir-los (als polítics) en molta més proporció que per criticar-los. (Quina raó no tenia Sagarra quan ho clamava: «I el Carnestoltes no és això, no és aquesta mica d'aigua amb bolado; en el fons de la seva ànima guarda un tresor àcid per esbravar, una rialla aristofanesca que cremaria les genives més avesades a l'alcohol»). He acomplit amb dificultat el propòsit inicial de no parlar de cap llibre concret, sense poder evitar el record d'aquest fragment, per més que l'actualitat pugna i guanya, com sempre, per pujar a la superfície. I l'actualitat és aquesta: jutges que prohibeixen llibres, poders públics que apunten la seva protecció cap a altres punts de l'espectre social, el tall magre que fa el mercat de la immensa majoria dels llibres, el mínim desig que desperten en molta gent, i, malgrat tot, l'aigua vital dels dos, tres, cinc llibres que alguns voldríem retrobar a l'infern.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris