nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

El MinisTrillo i Ali Lmrabet

El ridícul personatge que ens fa de president de govern acaba de protagonitzar el més patètic de tots els actes de la campanya electoral, anant a condecorar els soldats que varen participar en la gesta gloriosa de la presa del Perejil. A l'illot, mentrestant, quatre cabres pasturen el seu avorriment entre unes mates sacsejades per l'habitual temporal de Llevant. No gaire lluny, una pastera carregada amb dues dotzenes de figures fosques s'engronsa amenaçadorament sobre les ones. Àfrica endins, i tampoc massa enfora, pobles sencers dormen a la intempèrie, corpresos encara d'haver vist com la terra tremolava. A l'altra banda de la mar, tota Espanya ressona amb ecos d'acusacions: tots els que no marquen el pas del President són uns assassins! Federico, MinisTrillo de la Guerra, s'ho mira amb satisfacció: duia dies preocupat, perquè aquest acte castrense semblava destinat a passar desapercebut, i va assumir la responsabilitat de carregar l'ambient de sons de marxa militar. En realitat, es va quedar curt expressant els seus desitjos secrets: a Trillo li hauria agradat esser Ministre de la Guerra fa cinc segles, per expulsar els jueus d'Espanya i impulsar la conquesta del Nou Món a major glòria d'Isabel La Católica, que caramba! Després que el MinisTrillo de la Reconquesta confessàs els seus afanys imperials, la ministra Ana Palacio va haver de parlar quatre vegades per telèfon amb membres del govern marroquí: intensa activitat diplomàtica, en diuen. Si la Ministra es va expressar amb la mateixa claredat amb què explicava als espanyols els motius del suport a la croada de George W. Bush contra Iraq, les relacions amb Marroc poden haver entrat en coma terminal. És mal de fer, explicar que tenim un ministre de paraula incontinent, i que el PP ha decidit fer vots amb aquestes coses: que si el president de Catalunya beu hectòlitres de vi, que si els moros no ens deixen pescar i no mereixen més que expedicions militars. Tanta sort que no va ser el propi MinisTrillo de les Armes qui va respondre al govern marroquí: potser s'hauria tret un euro de la butxaca i els hauria dit que el tenia guardat per qui li fes aquella pregunta i que se l'havien guanyat. Encara que als marroquins, gent de pocs precursos, els hauria pogut conformar amb cinquanta cèntims.

Avui tenim, a Palma, la vista l'Ali Lmrabet. El seu pas per la presó demostra que el nostre veí del Sud encara és lluny de ser una democràcia. Però la seva ferma defensa de la premsa lliure també demostra que la societat marroquina va eixamplant, cos a cos contra el poder, l'espai de les llibertats, mentre que aquí gran part de la premsa, escandalosament bavosa amb el poder, recupera les essències més ràncies de la dreta duríssima. Ali Lmrabet ve a participar en un acte organitzat per l'Associació d'Amics i Amigues del Poble Saharià, i debatrà amb un representant del Frente Polisario. Lmrabet, quan escriu sobre el Sàhara, no fa cap negació frontal de les tesis oficials, però el simple matís, en aquest tema, la simple crítica a com es condueix la qüestió, són mostres d'un gran valor. Només per participar en aquest acte podrà ser considerat un traïdor. Hem de considerar, per tant, que el debat serà tot un homenatge als valors del diàleg. No està gens malament, en els temps que corren. Encara ho apreciarem molt més si ens recordam un moment, abans de començar l'acte, de José María Aznar posant medalles als nostres gloriosos Soldats del Juliverd, o si evocam el MinisTrillo del Desvari somiant amb la dominació imperial de l'univers, que caramba.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris