algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
13°

El darrer poemari de Vidal Ferrando

Avui, a les vuit del vespre, a la llibreria Quart Creixent de Palma, es presenta Cap de cantó d'Antoni Vidal Ferrando. Els parlaments aniran a càrrec de dos bons amics entesos en la matèria: D. Sam Abrams, quasi un guru de luxe en els difícils camins de la poesia nostrada contemporània, i Vicenç Calonge, activista incansable en la tasca de mantenir viu el foc sagrat del vers entre nosaltres. El 1990, quan vaig prologar Cartes a Lady Hamilton, del gran poeta santanyiner, vaig provar de sintetitzar la seva veu com «l'expressió d'una ètica del viure i d'un pregon amor per la bellesa». Ara, amb el llibre que fa nou del seu currículum, es confirma amb escreix el meu parer. L'obra de Vidal Ferrando ha avançat, cap envant i cap amunt, mantenint aquelles dues constants inicials: la bellesa de l'obra ben feta i la recerca d'una moral del viure. Na Fiona Campbell, de procedència anglosaxona com el mateix Sam Abrams, a força de viure entre nosaltres, ja comença a saber el dimoni on es colga i aquest matí m'ha recordat una dada que jo tenia oblidada.

-Si no vaig errada -em diu-, i en aquestes coses no acostum a anar-hi, el poeta ha volgut recuperar el títol d'un primer aplec que presentà a la convocatòria dels Ciutat de Palma 1966. Precisament l'any que tu vares guanyar amb Tota la ira dels justos.

-Correcte. Però ara els continguts i les formes són molt diferents. Aquest Cap de cantó és una obra de gran maduresa i no temptatives inicials, com eren les seves i les meves el 1966. Per cert que ha tengut l'amabilitat d'enviar-me'l amb una bella dedicatòria: «Per l'amistat, per la dissidència, per la literatura, que és la nostra terra promesa».

-Belles paraules. I de què va, aquest llibre?
-Al llarg de 21 poemes, alterna tres temàtiques diferents i complementàries alhora, perquè mantenen sempre una gran unitat estilística i un univers poètic personalitzat. Els tres temes són: el pas del temps, records d'infantesa i evocacions de fets i personatges relacionats amb la cultura. El llibre culmina amb un poema final en el qual acumula una mena d'inventari dels tresors de l'edat. El gran coneixement de l'ofici que ha arribat a assolir aquest poeta es demostra en l'alternança de tècniques, que van de l'haikú fins a la prosa poètica, passant pel vers lliure o l'alexandrí.

-I com es defineix, el seu món poètic?
-De fet ha arribat a esser molt vast, perquè ha procedit per acumulació al llarg de quasi vint anys de treball incansable. Expressant-ho a la manera d'un inventari caòtic, jo esmentaria: l'exili en pròpia terra, el món de la postguerra i els seus mites, el país i la llengua, la transcendència de la paraula poètica, el drama dels incompresos i els marginals, el mite de Menorca, com una metàfora dels ideals utòpics de la joventut, les amenaces del segle actual, una relectura molt personal del món homèric, la mort dels éssers i les coses estimades amb un gran culte a la memòria i la convergència de la realitat i la fantasia. Pel meu gust, assoleix un punt àlgid d'intel·ligència i saviesa amb la prosa poètica «Cita a l'Aqueront».

-I l'edició?
-A càrrec de Proa. Segurament perfecta. Ni una sola falta tipogràfica, és a dir, el miracle. I una portada esplèndida. Damunt un fons mostassa, una franja reprodueix el fragment de Figuera de Binifarda, del pintor felanitxer Andreu Maimó. En tots els sentits és un llibre que fa història. Mereix la salutació de les vint-i-una canonades al port.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris